(II) La seva llibertat no és la nostra
De la sèrie d'articles "La vida, lliure. El pa, sencer."
Aquesta és la matinada que jo esperava,
el dia inicial, sencer i net,
on sortim de la nit i del silenci
i, lliures, habitem la substància del temps.
Esta é a madrugada que eu esperava
O dia inicial inteiro e limpo
Onde emergimos da noite e do silêncio
E livres habitamos a substância do tempo
Sophia de Mello Breyner Andresen
És un present complex per parlar de llibertat, un moment en què el seu significat està en disputa, rebregat i fet malbé. L’extrema dreta populista la convoca per defensar la propietat i preservar i encapsular l’esfera privada, en definir-la de forma negativa, cercant els límits de la pròpia llibertat en la de les altres.
El que hauria de ser un ideal emancipador es transforma, amb aquest plantejament, en un instrument de dominació simbòlica, a través d'una relació social en què les nostres vides no es toquen. Però encara que es busqui invisibilitzar-ho, en realitat, les nostres existències són interdependents, en convivència amb l'entorn i la natura. El relat de la llibertat liberal, doncs, alimenta i reforça la individualització del patiment de les conseqüències d'un sistema de dominació que viu a costa nostra, i fa que, a més, ho assumim com a un fet inevitable: si no tens feina, si no ets feliç, si no assoleixes l'èxit és per falta d'esforç i no per falta de possibilitats.
Milei, dient “No venimos a quitar derechos, venimos a terminar con privilegios”o Ayuso defensant “La libertad es salir a trabajar y poder ir un ratito a ver una película, ir al teatro o salir a tomarse algo” són exemples d’aquesta coneguda maniobra de la postmodernitat. Intenten que incorporem la llibertat com una veritat jurídica, que ens creguem que podem escollir com viure i que això és la llibertat: que podem escollir qui ens explota i això no és sotmetre's a la lògica del mercat, que podem escollir què comprar i això no és viure sota els valors del consum il·limitat, que podem escollir marxar d'on vivim i això no és arrencar-nos de les nostres arrels. Però, realment, actualment com vivim depèn de què podem pagar.
L'hiperestimulació i l'avassallament incessant d'informació ens donen la sensació que decidim constantment, però no estem decidint sobre els fonaments de la pròpia vida. En el marc de la seva llibertat no tenim la capacitat de posar en escac la Modernitat capitalista. Que la llibertat s'entengui com aquell estatus al qual s'accedeix per mitjà del mercat ens porta a buscar-la en aquesta lògica i allunyar-nos del seu significat profund, la noció real de llibertat: que resideix en allò col·lectiu, que s'exerceix de forma interdependent. I és que no serem lliures fins que no ho siguem totes.
La utopia que plantegem ens ha de servir perquè la llibertat canviï de bàndol. Recuperar la llibertat, insistir en la llibertat que han imaginat i construït les revolucionàries. Les perspectives que heredem del marxisme i altres tradicions polítiques com l'anarquisme posen llum a aquesta qüestió, expandint el concepte més enllà del fet polític o jurídic: la llibertat ha de ser col·lectiva, i col·lectivament assolida.
La qüestió del treball, que abordarem en el següent article, és fonamental per a redefinir com plantegem la construcció d'aquesta llibertat, controlant els processos que fan possible la vida.
I és que tenim molt clar que no només ens serveix parlar-ne en un pla existencial: les condicions materials i la reproducció són fonamentals per alliberar-nos, serem lliures quan siguem nosaltres qui les controlem. Per tant, la nostra llibertat no serà mai possible en el marc de la Modernitat Capitalista, i no podrem alliberar-nos d’aquesta estructura, que actualment organitza les nostres vides, desposseïnt-nos d’aquest poder, si no ens alliberem del somni que persegueix [1].
El punt de partida en aquesta pugna ens és desfavorable, així que se’ns fa indistingible l’albir de llibertat del recorregut de lluita i confrontació que hem de seguir per arribar-hi.
La llibertat, doncs, és més que una aspiració de tranquil·litat i harmonia: és un fi, és un moviment, que apunta a una nova societat. Ha de ser construida: hem de crear noves condicions de vida objectives i subjectives, noves formes de reproduir la vida, i noves formes de produir.
Una llibertat que podem definir de forma positiva, és a dir, que té la capacitat d'autodeterminar-se col·lectivament i desplega plenament les capacitats humanes. No aïlla l'individu entenent-lo com lliure mentre no incideixi en la vida de l'altre, no compartimenta les vides perquè les entén interdependents. Imaginem i posem en marxa aquesta societat, on el desenvolupament dels individus ho sigui perquè és dins del fet col·lectiu, i ambdues formes d’alliberament es reforcin l’una a l’altra.
Defensem la llibertat, no els cedim ni un pam del nostre anhel pel qual tantes abans que nosaltres hi han lluitat, no deixem que s'apropïin d'un reclam col·lectiu: que serà millor la vida que vindrà, perquè entre totes serà defensada i entre totes serà assolida.
Llegeix la sèrie d'articles "La vida, Lliure. El pa, sencer":