(III) I qui farà la feina? La qüestió del treball
De la sèrie d'articles "La vida, lliure. El pa, sencer."
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?
Andaluces de Jaén.
No los levantó la nada
ni el dinero ni el señor
Sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.
Fragment del poema "Los aceituneros", de Miguel Hernández
Si una cosa es desprèn de l’article anterior és que per a alliberar-nos, per a construir l’anhelada llibertat, ens caldrà treballar. No només en erigir els pilars de la nova societat, de la Vida Lliure, sinó també haurem de -i voldrem- sostenir entre totes la vida, i sostenir-la mitjançant unes relacions no mediades per la dominació. Referents del marxisme, el moviment autònom i l’ecofeminisme ens donen algunes claus per abordar-ho.
Ens cal parlar de treball, per a reorientar, així com ho fem amb la llibertat, el seu sentit. Treballar -transformar la realitat, l’entorn, generar i cobrir necessitats- és un poder que com a humans hem de poder mirar de cara, ja que és una qüestió fonamental per recuperar el control dels processos que reprodueixen la vida. La capacitat i versatilitat que tenim d'organitzar el treball (i el plustreball, com veurem més endavant) per a produir allò que ens cal per a viure ens aporta infinites possibilitats de definir i configurar el metabolisme entre nosaltres i la natura.
És, doncs, una gran fal·làcia que el mode de producció capitalista –i, per tant, una societat basada en l’existència de la classe treballadora- sigui l’única forma d’organitzar la vida, i el treball per a sostenir-la. Fal·làcia que funciona articulada en el relat d’una llibertat liberal: ens diuen que la classe treballadora és lliure perquè viu despresa dels mitjans de producció (no els ha de gestionar ni mantenir) i perquè pot escollir per a qui treballar.
I nosaltres sabem que això no va així, que aquest relat només significa que som doblement explotades: com que no tenim els mitjans de reproducció de la vida, no tenim altra opció que vendre’ns al mercat, en constant competició i devaluació de la nostra força de treball; i la possibilitat d’escollir no és més que una expressió d’aquest mateix sistema, ja que escollirem qui ens exploti –si tenim l’opció- segons el que ens permeti viure en millors condicions dins d’aquest mercat. Així com podríem afegir-hi l’explotació que travessa les persones socialitzades com a dones i les persones migrades, que històricament assumeixen tot el treball reproductiu fora de la jornada laboral, o que els cau a sobre el pes de la cadena global de cures.
El que nosaltres volem és ampliar la mirada i escollir de veritat com viure. Fer nostra la infinitud de possibilitats i decidir quin ha de ser el principi rector d'aquest metabolisme. Volem organitzar el treball sota la màxima utòpica "cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats", popularitzada per Marx al seu text del Programa de Gotha, però emprada anteriorment per tots els corrents del socialisme revolucionari.
Tenim molt clar que volem l’abolició del treball en condicions capitalistes, del treball assalariat. Un treball que transforma els cossos de la classe treballadora en mitjans per a l’explotació i l’acumulació, que converteix el nostre temps i la nostra força de treball en un recurs intercanviable, comercialitzable, en una mercaderia dins del mercat capitalista.
En la contemporaneïtat, se'ns ha promès la fugida cap a una forma individual de llibertat. El liberalisme es construeix sobre la possibilitat de deixar de fer aquelles tasques diàries feixugues, d’alliberar-nos-en si les releguem a les estructures de la Modernitat Capitalista. Tasques que en realitat són el treball que ens permetria tenir el control del curs civilitzatori: la presa de decisions pel que fa a la vida social i relacional, i les tasques materials de la vida quotidiana.
Aquesta fantasia que mencionem ens encega en dues direccions: d’una banda, ens separa de la comunitat i la reproducció de la vida en el seu si, fent-nos dependents de les institucions que ens dominen, com l’estat, el mercat, la família nuclear; i de l’altra, ens impedeix veure que hi ha algú que fa per nosaltres allò que, sempre que ens ho puguem permetre, escollim no fer. És tan senzill com això: la llibertat liberal implica sotmetiment i explotació. Perpetua la divisió i l’explotació de classe, colonial i patriarcal.
Ara bé, el que hem de perseguir no serà emancipar-nos del treball en sí, sinó apropiar-nos de nou d’aquesta capacitat i recuperar i redistribuir el nostre temps. En aquest sentit, podem fer nostres les reivindicacions obreres dels segles XIX i XX, i cercar l’alliberament de la plusvàlua: el fruit d’aquell treball que fem perquè d’altres se n’apropiïn i s’enriqueixin, que ens pren el temps lliure i la possibilitat de tenir una existència més enllà del lloc de feina.
Aquí és on llibertat i treball prenen sentit en conjunt. Si ens reapropiem del plustreball, aquest deixarà de ser aquell temps requisat per la classe dominant que ens empobria, per a ser el treball dedicat a cobrir les necessitats detectades per una planificació democràtica dels recursos i de l'economia. Haurem de treballar per sobre de les nostres necessitats individuals i immediates, amb una previsió a llarg termini i també per a aquelles que no puguin fer-ho, com els infants, la gent gran, les persones amb discapacitat, les baixes temporals... Si tal com defensàvem a l'anterior article, la llibertat ha de ser col·lectiva i col·lectivament assolida, el treball en serà un dels seus efectes: serem lliures quan assumim entre totes la responsabilitat de treballar pel sosteniment i el benestar comuns.
En altres paraules, les possibilitats d'organitzar la capacitat de generar un plustreball són moltes i molt diverses. És aquí on la política té un paper primordial: com organitzem el treball, en quin sentit, en quina direcció?
Hem de tenir una proposta que desplaci el treball del centre de les nostres vides perquè treballar deixi de regir i marcar la nostra existència. Sota el capitalisme, la cerca de benefici és el motor de la producció i la competència el seu factor evolutiu. En canvi, en el socialisme, el motor és la satisfacció de necessitats i la minimització del temps de treball social el seu factor evolutiu.
Som conscients que abans de tot això ens cal fer gestos que posin en marxa aquest desplaçament, i activin la perspectiva revolucionària en aquest sentit. Per començar, valorar aquells treballs necessaris per a viure i assegurar-ne la provisió, la qualitat, la cobertura. En segon lloc, reduir el temps del treball assalariat com a pas previ a la seva abolició total. En últim lloc, lluitar per un major control als centres de treball, és a dir, decidir col·lectivament i democràticament què produïm abans de la socialització dels mitjans de producció.
Hem d'aspirar a construir societats on l'anhel pel gaudi i per la bellesa estiguin molt més presents, en què el temps lliure deixi de pensar-se en negació al temps de treball, entès com una evasió, com aquella alienació necessària per a poder continuar produint l'endemà. El treball i la seva distribució dins la societat poden estar orientats a la plenitud, la felicitat, la bellesa. Per la llibertat, i en la Vida Lliure, treballarem, però reorganitzarem l’ús del temps, les condicions i també les necessitats. I d’aquest treball no podem ni voldrem escindir-nos.
Per a fer-ho ens cal expandir el temps lliure, cal recuperar l’autonomia material tot redimensionant i relocalitzant la producció, cal adonar-nos que allò de què ens hem d’alliberar no és de la dependència entre nosaltres, sinó de les relacions de dominació i explotació que ens subjuguen a mercè del capital.
I res de tot això, a risc de ser redundants, serà possible dins de la Modernitat capitalista. Tots aquests plànols es poden desenvolupar des d'ara mateix, però mai ho podran fer d'una manera substancial fins que no fem un avenç decisiu en termes revolucionaris, fins que grans capes de les desposseïdes aspirin a aquest horitzó. Ens cal una revolució i la farem possible.
Llegeix la sèrie d'articles "La vida, lliure. El pa, sencer":