9 de setembre del 2026
De la frustració a la revolució: la disputa per la independència
Per la Nació Democràtica, popular i treballadora dels Països Catalans
Arriba una nova Diada del Principat de Catalunya, i amb ella el moment de fer anàlisi de com es troba la qüestió nacional en aquest territori, i com es relaciona aquesta amb les altres dimensions de la crisi sistèmica que ens està colpint. L’any passat assenyalàvem ja com el nativisme - la confrontació entre qui ha nascut en un territori o hi porta generacions i les persones que hi migren-, l'identitarisme i el supremacisme blanc condueixen a la fragmentació independentista i faciliten l'hegemonia nacional i espanyolista. Aquest cop, aportem més claredat estratègica.
En el transcurs del darrer any hem vist com Aliança Catalana (AC), partit que encarna actualment aquest nativisme i la política identitària des d'una catalanitat excloent, patriarcal i obertament racista, ha crescut molt al Principat. Això és comprensible, atès que en temps de crisi i sense una alternativa revolucionària ferma, els populismes creixen amb força. Creixen donant “respostes” i “solucions” simples i fàcils a problemàtiques complexes de la crisi sistèmica. Però són irreals. Resulta revelador analitzar-ne la relació amb la qüestió nacional:
Aliança Catalana va aconseguir la primera popularitat fruit de la frustració del processisme, posant com a punt central que si pujaven al poder durien a terme una Declaració Unilateral d’Independència i presa de control del territori català. D’aquesta manera es presentaven com «els veritablement independentistes», i pretenien connectar amb tota la gent frustrada pel procés fallit.
Tanmateix, la qüestió nacional i l’independentisme amb el temps van anar perdent centralitat: de ser una qüestió fonamental a acceptar que a les eleccions municipals hi tindran «candidats no explícitament nacionalistes catalans». Aquesta evolució despulla el propòsit real d’Aliança Catalana: apuntalar la dominació d’una classe burgesa catalana dins del marc d’un Estat nació espanyolista. D’aquí que viri cap a la retòrica islamofòbica i racista, buscant un enemic intern que respongui a la tensió autòcton-forani, ben lluny dels eixos nacional i de classe, que no li serveixen per connectar amb altres capes de la població. Aquest li permet contactar amb sectors de la població no independentistes ni catalanistes, i fins i tot espanyolistes. Aquesta canalització de l’independentisme cap a altres eixos explica molt bé perquè, com ha mostrat recentment la revista Octuvre, mitjans ultraespanyolistes com E-notícies o Principal han donat un esbiaixadíssim suport a favor d’AC.
Podia semblar impensable fa uns mesos, però si mirem altres exemples de partits d’extrema dreta amb retòrica independentista, com el de Còrsega, on Mossa Palatina, l’equivalent d’AC, es presenta conjuntament amb Rassemblement Nacional, el partit d’ultradreta centralista francès, veurem com la deriva identitària porta al cap de pocs anys a l'abandó de tota perspectiva independentista perquè per accedir al poder cal centrar-se en un eix que no col·lisioni tant amb el sistema de dominació com ho implica oposar-se a l’Estat Espanyol. L’eix autòctons-forani, en canvi, és un terreny on poden convergir o col·laborar el nacionalpopulisme català i l’espanyolista, i per tant resulta més atractiu per a les inversores i assessores d'AC.
Per poder continuar canalitzant la frustració independentista cap a l’identitarisme, AC necessita enfortir l'ofensiva per apropiar-se dels seus símbols. És aquí on entra en joc el Fossar de les Moreres: com a lloc de memòria de les combatents al setge de Barcelona del 1714, la major part d’elles menestrals voluntàries. El Fossar és un símbol d’autoorganització popular. Després del franquisme, a més, l’independentisme extraparlamentari ha fet molta lluita i feina per recuperar-ne el significat. Amb el temps, però, s’ha anat deixant que l’independentisme parlamentari se’l vagi apropiant, fins a trobar-nos amb la situació en què som ara.
És per tot això que aquest 10 de setembre parar els peus a Aliança Catalana al Fossar de les Moreres té un alt simbolisme estratègic, ja que envia el missatge que és en el camp de l’autoorganització popular, damunt el llegat de tantes persones anònimes que han combatut la dominació de l’Estat Espanyol, on agafem la força per no deixar pas al projecte de l’identitarisme. Cal dir ben clar, que no deixarem que els partits parlamentaris i en particular el nacionalpopulisme s’apropiïn de l’independentisme popular i el seu llegat, que pertanyen a la classe treballadora i no a les institucions estatals. Cal desemmascarar que AC ve a reforçar l’Estat Espanyol i no el poble català.
Aquest 10 de setembre al Fossar organitzacions de totes les tradicions polítiques dins la perspectiva revolucionària ens adherirem a la mobilització impulsada per l’Esquerra Independentista, i això és una mostra de la força que podem tenir si prenem la crítica sistèmica de la Modernitat Capitalista i la necessitat d'un front comú, unitari i revolucionari per afrontar les problemàtiques socials actuals. La perspectiva revolucionària és el fonament sobre el qual podrem construir una proposta real enfront de la forta crisi eco-social actual, podrem digerir aprenentatges de les derrotes passades, i podrem construir les bases de defensa de les amenaces presents i futures. Des del nostre naixement com a organització, la nostra línia ha estat la voluntat de superar, la fragmentació del socialisme revolucionari i de les lluites antisistèmiques, així com tota lògica de competició entre organitzacions. Passes com aquesta reforcen el sentit de la nostra proposta.
Des d’aquest marc, la unitat l’estem construint, en primer lloc, sobre la camaraderia i la consideració mútua entre aquestes tradicions, reconeixent les aportacions que poden fer els diferents moviments i organitzacions. En aquest cas, recolzem la convocatòria de l’Esquerra independentista, ens hi sumem i demanem a tothom que s'hi sumi. Cal que sigui una mostra de força, de lluita i de masses.
La camaraderia, tanmateix, corre el risc de quedar-se buida de contingut si no va acompanyada de la crítica constructiva i d’una intenció honesta de construir un procés revolucionari plural i divers, superant tota lògica de competitivitat entre les organitzacions. En aquest sentit, aportem la crítica que l’Esquerra Independentista i en general tot l’independentisme popular no ha sabut blindar-se prou del parlamentarisme, facilitant-li l’entrada al Fossar i cedint-li l’apropiació dels seus símbols. La defensa del Fossar com un dels principals símbols de l’independentisme popular ens ha de servir, doncs, per posar una línia vermella més clara i infranquejable davant de tota mena de parlamentarisme, també el d’esquerres. I per això cal que aprofundim la crítica al sistema de la Modernitat Capitalista i a l’Estat Nació com un dels seus pilars.
La història ens mostra repetides vegades com la frustració del nacionalisme és terreny fèrtil per a l'identitarisme, i aquest condueix fàcilment a posicions totalitaristes i feixistes. La situació actual de Catalunya, en plena frustració pels fracassos del procés independentista, és una bona mostra d’aquesta dinàmica. Per fer-hi front, però, no n’hi ha prou amb desemmascarar els contrasentits i perills, cal desenvolupar una proposta més consistent.
Alguns sectors de l’independentisme popular identifiquen encertadament que el fracàs del procés deriva de no poder enunciar un projecte prou ampli, capaç d’aplegar una majoria àmplia de la societat catalana, i per això assenyalen que és fonamental desenvolupar un independentisme més obert, que enllaci amb les preocupacions d’una major diversitat de la classe treballadora. Tanmateix, des de La Saó volem alertar que amb això tampoc n’hi ha prou: si desenvolupem un independentisme més aperturista, però en fer-ho no desafiem el marc de l’Estat Nació i la socialdemocràcia això ens conduirà a nous fracassos i a velles derives.
Com hem intentat mostrar en altres textos, ni l’Estat Nació ni altres elements de la Modernitat Capitalista ni els seus apuntalaments ideològics com la social-democràcia, són marcs des dels quals es poden construir propostes que facin riquesa de la diversitat social, al contrari: contraposen aquestes expressions de diversitat entre elles per a diluir un conflicte molt més clar contra qui apuntala la dominació. Per consegüent, no podrem construir una unitat independentista ni de la classe treballadora, ni un antifeixisme ampli, si no és sobre la base d'una proposta de construcció il·lusionant, aplegadora i factible, i això implica fer una esmena a la totalitat del sistema de la Modernitat Capitalista, doncs és l'única forma de desmuntar tots els dispositius a través dels quals ens divideixen per vèncer-nos una vegada i una altra.
Com proposem a La Saó, ens cal de totes totes superar el marc de l’Estat Nació amb una proposta revolucionària com és la Nació Democràtica dels Països Catalans, que es fonamenta en l'autoorganització interdependent del nostre territori per abordar les diferents dimensions de la vida. Una autoorganització que en molts casos ja existeix en experiències organitzatives populars concretes i ja fa temps que batega en els riquíssims teixits socials que tenim, que són el tresor més gran a preservar, perquè són la millor garantia que tenim davant la profunda crisi actual, que tot just acaba de començar.
Fem-ne bandera i defensem-lo de qui el vol fragmentar, construïm un antifeixisme ampli, un antifeixisme social. Tal com dèiem a l’article Què alimenta el monstre? “les militants revolucionàries tenim el repte de mostrar com la veritable superació de les problemàtiques derivades de la crisi sistèmica actual passa per l’autoorganització popular i de classe: des de l’abordatge de tensions en les relacions socials locals, fins a l’aposta estratègica per a esbossar i caminar un procés revolucionari”.
D’aquesta manera, lluny de la frustració a la qual ens porta l’independentisme socialdemòcrata, podem generar als Països Catalans i més enllà una oportunitat d’independència real: independitzar-nos de la Modernitat Capitalista i totes les seves institucions.
Abans, ara i sempre, sols el poble salva el poble!