Què alimenta el monstre?

La Modernitat Capitalista ara mateix necessita estendre la guerra i el genocidi per a rellançar nous cicles d’acumulació. Per a enderrocar-la, ens convoquem a estendre arreu del món l’autoorganització popular, a crear una nova internacional revolucionària dels pobles, de la Vida Lliure. Una proposta tangible i que ja està articulant-se, contraposada a la internacional de la depravació i el fonamentalisme.

El Confederalisme Democràtic està servint de marc de trobada i articulació d’organitzacions i moviments molt diversos a escala mundial i que, tanmateix, comparteixen l’enfocament següent: centrar-se en l’autoorganització popular com a poder antagònic a l’Estat-Nació i la resta d’elements de la Modernitat Capitalista. S’estan connectant, així, coneixements de resistència que mai s’havien connectat fins ara, i s’està obrint la possibilitat d’un nou salt qualitatiu en l’internacionalisme revolucionari.

Als Països Catalans, La Saó hem posat en aquest sentit una proposta política damunt la taula, entenent que el territori que habitem ha de ser una part més de l’onada revolucionària. La nostra proposta política parteix de l’enorme riquesa -però fragmentada a dia d’avui- del Moviment Popular al nostre territori i planteja un procés d’articulació i d’aprofundiment estratègic, per consolidar un Moviment Popular Revolucionari capaç de disputar l’hegemonia, aquí als Països Catalans però que s’estengui i es connecti amb la resta de pobles del Mediterrani i del món.

Un dels eixos clau d’aquesta articulació és l’organització de la defensa i el contraatac efectius davant de l’auge reaccionari, que de forma tangible comença a fer-se lloc en la quotidianitat de cada barri, cada vila, cada comarca. Les militants revolucionàries tenim el repte de mostrar com la veritable superació de les problemàtiques derivades de la crisi sistèmica actual passa per l’autoorganització popular i de classe: des de l’abordatge de tensions en les relacions socials locals, fins a l’aposta estratègica per a esbossar i caminar un procés revolucionari. Abordar-ho és tant imprescindible com complex, així com variable segons cada context. En aquest article proposem, unes línies orientadores, que creiem que poden ser d’ajuda per a encarar aquest repte en el seu particular context local:

1) Cal conèixer a fons com vivim les classes populars, en la nostra diversitat (les que lluitem i estem organitzades però també les que no), els conflictes derivats de la crisi civilitzatòria i ecosocial. Al carrer, al mercat, als centres de treball, a les associacions, etc., qualsevol espai de trobada és un espai on conèixer i desmuntar els arguments que porten les persones a acostar-se a posicions reaccionàries. Cal deixar enrere la vella dinàmica de només poder discutir amb qui pensa com nosaltres.

2) Cal reconèixer que els problemes i el patiment que s’expressa són reals, i connectar-hi, així com amb les seves possibles respostes: la sensació d'inseguretat és un problema real, l'augment de violències socials és real, el fonamentalisme, el retrocés en drets i sentits comuns, la desigualtat, l’individualisme, l’aïllament, la buidor de sentit de la vida... tot és real. Però a més de reconèixer-los, hem de qüestionar-los. Per exemple: la seguretat és només saber que no et robaran? O també és saber que no et quedaràs sense feina o sense casa? Què et proveirà de més seguretat: més dispositius policials o més xarxa comunitària que et sostingui?

3) Mostrar que les respostes del sistema no només no resolen els problemes a mitjà termini, sinó que els agreugen. L’Estat ja no és capaç de cobrir certes funcions ni de fer polítiques de cohesió social i contra aquestes problemàtiques. L’extrema dreta populista tampoc té una proposta material per respondre a aquests problemes, i a més fractura la classe treballadora. Obstaculitza l’autoorganització que assenyala i combat el sistema que genera aquests problemes, mentre està creant estructures per a resoldre’ls. Malgrat que a curt termini sembli que poden cobrir certes necessitats, a llarg termini ofereixen la mateixa deriva cap al col·lapse, però de forma més salvatge i desacomplexada. Una forma de desemmascarar el sistema és posant-li noms i cognoms: darrere i al capdavant del capitalisme hi ha la internacional de la depravació i el fonamentalisme a la qual pertanyen Orriols i Abascal, Trump, Epstein, Netanyahu, Al Jolani, o Erdogan.

4) Explicar que hi ha una proposta molt millor: construir un moviment popular revolucionari . Un moviment que acabi articulant una nova societat, i que ha de ser capaç de resoldre les necessitats i anhels de la classe treballadora en la seva complexitat i diversitat. Evidentment, cal ubicar que per a fer això possible cal molta feina en els anys vinents per apropiar-nos de les estructures de sosteniment i reproducció de la vida que l’estat abandona o no arriba a mantenir, i crear aquelles estructures que calgui de nou. És una proposta incòmoda, àrdua, però és una proposta de vida. Mentrestant, el discurs reaccionari pot semblar fàcil, però implica continuar reproduint un sistema que ens mata.

5) Connectar aquesta proposta amb exemples concrets, reals. La nostra aposta ja s’està materialitzant de forma incipient en l’àmbit local i comarcal. Allà on s’hagi pogut consolidar un moviment popular fort, que arriba a resoldre i superar problemes des de l’autoorganització, ens pren de referents. Ens cal trencar la falsa imatge que l’únic que creix davant la crisi és la reacció: la força del moviment popular també està creixent. Sens dubte, la feina - en quantitat i en qualitat - que siguem capaces de fer en els pròxims anys serà determinant. Construir aquesta referencialitat ha de ser un dels propòsits: organitzar punts de trobada, que afirmin i mostrin la força creixent del Moviment Popular en la seva diversitat, com ja ho estan sent les curses antiracistes, els punts de suport al procés de regularització o les celebracions populars a l’espai públic.

6) Cal continuar treballant per ampliar les pràctiques i aprenentatges de l’antifeixisme clàssic, desenvolupar i ubicar mecanismes d’autodefensa dins d’aquesta proposta constructiva. Tant en l'àmbit físic, comunicatiu, com ideològic.Disputar les idees en mitjans de comunicació tant locals com nacionals i en espais socials i polítics. Serà necessari també cultivar l’esperança i la creença en l’autoorganització social, ja que aquestes són vitals i no vénen donades, a través de la mística popular revolucionària.

Tenim motius de pes per creure que, si posem tota la nostra intel·ligència, voluntat i esforç al servei d'un desenvolupament com el que plantegem, des de l'àmbit local fins a l'internacional, serem capaces de fer bascular la conjuntura actual de crisi sistèmica cap a un procés revolucionari internacional de la Vida Lliure.