Enfrontem una nova Diada de Catalunya enmig de la percepció general que el procés de construcció nacional està aturat, generant un descontentament i un desconcert que busca perillosament una via d’escapament. El procés, tal i com l’hem conegut, ha estat definitivament desmantellat per l’Estat Espanyol i els partits polítics subordinats al seu marc.
És un segrest de voluntat popular d’emancipació, i dels centelleigs de la vida lliure que la desobediència civil massiva va sembrar, que ha estat possible per una concepció de la llibertat nacional limitada al marc dels Estats, representatius del sistema de dominació. La desorientació que això genera, està aconseguint arrossegar l’independentisme a marcs i debats que –tal i com estan plantejats actualment- són principalment funcionals a l’extrema dreta. Un exemple clar és el debat actual sobre "la Catalunya dels 10 milions".
El govern de Salvador Illa ha engegat els preparatius pel que entenen que serà «la Catalunya dels 10 milions». Un exemple de continuïtat política amb la famosa campanya «Som 6 milions» del govern de Jordi Pujol el 1987. Certament, la Catalunya del 2025 és, en bona part, fruit de la política econòmica i social de lasociovergència, únic model que ha tingut la capacitat des de la transició de mostrar una visió coherent i integral del que volien que esdevingués el país i de procurar-se els mitjans per a fer-la realitat. Dos partits, un mateix model de país.
L’eslògan «Som 6 milions» buscava dotar el seu model econòmic de desenvolupament d’un marc per a la cohesió i de pacificació social, que mirés d’integrar la mà d’obra migrant -en aquell moment, d’altres regions de l’Estat- necessària per al desenvolupament de les infraestructures i de la indústria, amb l’objectiu de «modernitzar el país» i tornar-se competitius amb la resta de l’economia europea.L’objectiu últim de la campanya era, per tant, la de generar una identificació interclassista amb una noció de catalanitat identificada amb les institucions autonòmiques, que apaivagués el conflicte social i salvaguardés els interessos del desenvolupament capitalista de l’època.
A la noció del «Som 6 milions» la precedeix i en certa mesura, s’hi contraposa, l’“Un sol poble”, reivindicat des dels anys 70 principalment al PSUC i les seves bases, però també als sindicats i les organitzacions veïnals en l’esfera de l’obrerisme, i que es materialitza a través de la solidaritat i les organitzacions de classe i en les seves lluites, integrant així la diversitat present en el moment, però consolidant la unitat de les reivindicacions nacionals de l’època amb un projecte clarament de classe.
Per què ens sembla necessari fer aquest exercici de memòria, avui? Perquè, si bé el govern del PSC no ha oblidat el model de país que promou, i que ens aboca avui al col·lapse ecològic i a la injustícia social creixent,sembla que cert sector de l’anticapitalisme sí que ha oblidat quin és el projecte propi a defensar.
El moment històric no pot ser més desafortunat per a aquest oblit intencionat del paper jugat per la migració en la construcció nacional, entre d’altres. Davant del procés de col·lapse que experimenta l’Estat del Benestar i que no permet (ni ho ha pretès mai realment) la integració progressiva de la immigració en una societat de classes mitjanes, el model sociovergent es disposa a seguir promovent les mateixes polítiques econòmiques, amb plena consciència que no només està segellant l’augment extrem de l’exclusió social i la desigualtat front el canvi climàtic, també la consolidació de la divisió estricta entre una ciutadania amb accés a drets en funció dels seus ingressos i una no-ciutadania sense cap dret.
No volen fora les persones migrades, el què volen és despullar-les de qualsevol dret (padró, protecció social, sanitària o laboral) i rebaixar encara més els de tota la classe treballadora.La fallida de la seva noció de catalanitat integradora per tal de garantir «la pau social» ha donat peu a un model alternatiu: el de l’Estat autoritari, el nativisme i la política identitària.
En aquest context, i sumat a l’atzucac polític posterior al fracàs del procés independentista, Aliança Catalana ha trobat camp per a córrer i expandir-se.Un lideratge, no obstant, que gaudeix d’un ampli seguidisme de tot l’arc parlamentari. Són nombrosos els ajuntaments –encapçalats per PSC i Junts per Catalunya, però no només- que han estat promovent la criminalització de la població migrant a través dels discursos antiocupació, negant il·legalment l’empadronament, assetjant venedors ambulants i alimentant el mite d’un suposat abús dels serveis públics.
La resposta que estan donant les forces de l'esquerra parlamentària davant d’aquest panorama, incloent aquelles més escorades a l’esquerra sobiranista, és especialment preocupant.Fins i tot la part de la CUP amb més ressó comunicatiu entra a assenyalar -encertadament, al nostre parer- el model econòmic com a causant estructural de la immigració, però sense apuntar a la transformació necessària, urgent i radical del sistema econòmic. Fins al punt d’entrar al relat de la població migrada com a problema. Problema per a qui?Principalment, per a la pròpia classe treballadora migrant, per a qui el sotmetiment a l’explotació laboral -en condicions molt desfavorables respecte la població no migrant-, els creixents mecanismes d’exclusió social per via administrativa (padró, ciutadania), econòmica (dificultat per a accedir a una feina o a un habitatge) i simbòlica (criminalització) és el pa de cada dia. A qui es dirigeix, doncs, la CUP, quan parla del problema "demogràfic", que és, de fet, el problema de la immigració? Entenem que a una suposada classe mitja autòctona a qui li interessa defensar el seumodus vivendi, si cal donant l’esquena a la població migrant.
La contraproposta a una Catalunya insostenible econòmicament i ecològica amb 10 milions d’habitants no és emular els països més beneficiats per la lògica extractivista i d’expoli als pobles del Sud Global, no és “augmentar els sous” o “promoure el turisme de qualitat”. La contraproposta a la Catalunya dels 10 milions és trencar amb la lògica colonial i apostar per un procés revolucionari a Catalunya –i als Països Catalans- que capgiri el què l’especialització capitalista ens ha obligat a ser: una explotació turística intensiva a la costa, un escorxador de porcs a l’interior, una zona de sacrifici químic i nuclear al sud del Principat.
És imprescindible la ruptura amb un model productiu obsolet, basat en l’explotació del territori i de la natura com una mercaderia. Alhora, ens cal recuperar allò essencial de la política d’«Un sol poble»: una forma d’entendre la catalanitat en termes d’una societat organitzada política i socialment, en defensa dels interessos de la classe treballadora, sigui aquesta migrant o no. Cal, doncs, facilitar l’organització dels sectors migrants, no donar-los l’esquena i caure en divisions interessades i innòcues per qui continua acumulant riquesa i capital. Assumint, també, la responsabilitat que ens pertoca dins del sistema-món, entenent que les lluites d’alliberament del Sud seran també les del nostre propi alliberament.
Amb el viratge autoritari en curs i l’auge dels discursos identitaris dins del catalanisme, participar de relats funcionals a l’extrema dreta és un tret al peu per a qualsevol força política que es pretengui transformadora, i no diguem, «anticapitalista». Traiem el focus del relat –políticament impotent- de la “Catalunya dels 10 milions” i posem-lo on toca: en construir els Països Catalans del sindicalisme revolucionari, de la defensa dels drets i les llibertats, organitzats contra tota forma de dominació.
La tasca, doncs, és més clara que senzilla:bastir un projecte polític que reuneixi la diversitat existent al territori i que permeti plantar cara al feixisme creixent, a les condicions de vida a les que ens sotmet el capitalisme, i, en definitiva, a tota forma de dominació. Un projecte que negui d’arrel la Modernitat Capitalista i les condicions materials a les que ens sotmet, i que hi contraposi una societat autoorganitzada, socialista, que superi tot Estat-nació.Això és, essencialment, la Nació Democràtica dels Països Catalans: una forma revolucionàriade fer país.
La construcció nacional als Països Catalans no està ni molt menys aturada. Som en un moment clau, on estem enfortint les lluites per fer front a la turistificació, per fer avançar el dret a l’habitatge o per frenar la destrucció del territori.
El nostre anhel de llibertat s’articula en formes i fronts diversos i poderosos. La nostra nació avança vertebrant-se en les persones i col·lectius que confronten la necropolítica que agreuja les conseqüències dels episodis climàtics extrems, que aposten per destruir el patriarcat i per preservar la llengua i la cultura popular. En les persones que decideixen organitzar-se per tombar la Llei d’Estrangeria, per denunciar el genocidi a Palestina o per vincular l’amor a la terra a un projecte revolucionari que faci, del quilòmetre zero del canvi climàtic a Europa, una terra lliure fora del marc dels Estats, amb un autogovern propi radicalment democràtic i una economia al servei de la vida.
La nostra aposta d’escapament a la situació actual és una proposta radicalment revolucionària: la Nació Democràtica dels Països Catalans.
Visca la terra lliure.
Visca la vida lliure.