“Sempre que escolto aquesta paraula [terrorista], faig una altra pregunta… Qui va plantar el terrorisme a la nostra regió? Algunes persones van venir i ens van prendre la terra, ens van obligar a marxar, ens van obligar a viure en camps. Això és terrorisme. Utilitzar qualsevol mitjà per resistir aquest terrorisme i aturar-ne els efectes — d’això se’n diu lluita”.
Leila Khaled [1]
65.000 persones palestines mortes. Més del 75% són dones i infants. Aquest és el balanç oficial que coneixem, però la magnitud real de la tragèdia podria ser molt més gran. Segons diversos acadèmics i científics, la xifra de víctimes mortals a Gaza podria acostar-se a les 680.000 persones. Una realitat esfereïdora que ens obliga a entendre que no ens trobem davant d’un conflicte convencional, sinó davant d’un genocidi sistemàtic i planificat.
Mentrestant, sota les runes de ciutats devastades, hi ha encara milers de persones desaparegudes que mai han entrat en les estadístiques oficials. Les infraestructures bàsiques —hospitals, escoles, xarxes d’aigua i electricitat— han estat reduïdes a pols per les bombes. El bloqueig israelià condemna més d’un milió i mig de persones a la fam i a la manca de medicaments. La vida quotidiana a Gaza és avui un infern que desafia qualsevol noció de justícia i de drets humans.
El projecte de mà de ferro que l’OTAN està desenvolupant a Orient Mitjà mostra de quina manera es planteja abordar la crisi ecosocial i de recursos dins el marc del Sistema de Dominació. El capitalisme global és incapaç de rellançar més cicles d’acumulació i de renovar-se i, per tant, se centra en:
- Reduir notablement les “zones del ser” Tal com desenvolupa el revolucionari anticolonial Frantz Fanon, i com resumim a l’article [2] sacrificant tota aparença democràtica i de llibertats per conservar el benestar, a través de noves formes de totalitarisme, com els que estan sorgint amb expressions nacionalpopulistes.
- Extremar la violència i la mort a les “zones del no-ser”. Gaza és el model per als territoris que no abaixin el cap. Cal més disciplina a les zones d’extracció i de pas estratègic per tal d’abaratir els costos de sosteniment de les zones del ser. Per a fer-ho cal normalitzar el genocidi, que la por s’instauri d’una forma més profunda de manera que ningú s’atreveixi a plantar cara.
Els governs, els estats i les institucions han deixat fer. Desitjant que l’alienació de les seves poblacions fos suficient per tal de normalitzar el genocidi i així poder trobar una sortida sistèmica a la crisi. Podem observar com:
La dreta i l’extrema dreta recolza Israel en la seva majoria. Poden tenir diferencies aparents, però en la política internacional tot queda clar: totes recolzen Israel, perquè totes defensen un nou ordre mundial on el genocidi estigui normalitzat com a suposada solució a la crisi sistèmica que vivim. A Catalunya això deixa el llautó ben visible a formacions com Aliança Catalana o Junts.
La socialdemocràcia no sap com fer-ho i va a remolc de les classes populars. No es pronunciarà a favor d’Israel, perquè perdria l’aparença ètica en la que es basa, però en realitat els seus líders no tenen cap proposta realista de com solucionar la crisi, perquè el seu marc de pensament és el del Sistema de Dominació. Saben que els seus projectes d’Estat de Benestar depenen de l’economia del genocidi i l’extractivisme colonial a les zones del no-ser. El cas més paradigmàtic n’és el PSOE. El partit se sap pressionat per la societat mobilitzada, intenta fer propostes substancials perquè l’onada no el sobrepassi, però, realment, no genera grans canvis.
Si agafem perspectiva per repassar breument com es construeixen i expandeixen els Estats-Nació i la Modernitat Capitalista, la situació pot passar de ser confusa a ser clarificadora. El Sistema de Dominació ha necessitat històricament - i en particular en la seva fase actual de Modernitat Capitalista- , expandir-se pel territori, colonitzar-lo, apropiar-se’n i desposseir els pobles de les seves terres, recursos i poder polític. Aquesta expansió sempre s’ha fet des d’un centre (on es liquida la dissidència o es compra el silenci de la població amb els beneficis del colonialisme) cap a una perifèria, no només en la dimensió territorial sinó en qualsevol dimensió de la diversitat social.
La població de les perifèries no s’ha resignat a acceptar aquesta despossessió: ha plantat batalla. El teixit social suposa una llosa pel «progrés» del Sistema de Dominació, i per poder-lo fragmentar posa en pràctica mecanismes de genocidi i “societicidi”. Des dels més evidents com l’extermini, la neteja ètnica i els desplaçaments forçats, l’ecocidi i el feminicidi,fins als més subtils com el lingüicidi, l’etnocidi i la destrucció de la cultura. Ras i curt: el genocidi és un element estructural de la Modernitat Capitalista.
Cal tenir clar doncs que els Estats-Nació, l’OTAN, l’ONU i qualsevol institució de la Modernitat Capitalista no seran mai eines capaces de prevenir el genocidi. A les seves bases hi ha el genocidi i com a tal caldrà desmantellar-los. El problema no és l’Estat israelià, aïllat, (ni molt menys Netanyahu) en aquest cas; o l’Estat siri o turc en aquell altre, com algunes ingènuament i altres intencionadament segueixen creient. El problema és el marc de l’Estat-Nació, part fonamental de la Modernitat Capitalista, que per a existir li cal fer de la diversitat i la convivència socials un problema, i així dividir els pobles i les classes populars per a fer-les governables.
Podem aprendre molt de nosaltres mateixes, sovint ens n’oblidem de les victòries i dels aprenentatges que hem fet. “La Vuelta” és un cas paradigmàtic. Cinc persones a Figueres obren el camí per centenars de persones a Madrid. Les anteriors Flotilles de poques persones obren el camí per la Flotilla Global Sumud, la més gran feta en tota la història. Sabem que l’única resposta real vindrà de les classes populars, mai de les institucions. En tot cas, en el camí, les institucions intentaran apropiar-se dels moviments populars i les seves reivindicacions, com acostumen a fer els governs autoproclamats d’esquerres, desactivant la necessitat d’alliberament de la societat. Caldrà tenir-ho present.
Tal com mostra l’experiència de Rojava [3] ((https://www.lasao.cat/actualitat/el-confederalisme-democrtic-nica-opci-de-pau-i-llibertat-per-a-sria-i-l-orient-mitja)), la solució real per als pobles de les zones del no-ser, parteix de l’autoorganització de les classes populars fora del marc dels Estats Nació i la Modernitat Capitalista. Així com la política genocida es fa efectiva a través de la fragmentació de la societat, per fer-hi front exitosament necessitem l’organització de les classes populars, i per a l’organització necessitem «educació que desemmascari els monopolis de poder, coneixement i recursos, que són a l’arrel d’aquests genocidis. Per oposar-nos al genocidi, no s’ha d’esperar res dels Estats, que es beneficien d’aquestes polítiques. Només podem confiar en la nostra pròpia força i insistir en el reconeixement mutu dels pobles en lluita» [4]
És partint d’aquesta certesa que serem capaces de bastir una internacional de la Vida Lliure, que uneixi tots els pobles i expressions socials en resistència front a la Modernitat Capitalista. No farà que ens marxin les llàgrimes dels ulls quan pensem en Gaza, però ajudarà a que les acompanyem de convenciment, de venjança i d’esperança. Bastir els propis òrgans mundials de la Vida Lliure, voldrà dir necessàriament trencar amb els organisme internacionals que ara diuen defensar els drets humans. Una bona direcció en aquest sentit l’està prenent la Plataforma dels Pobles, de la qual La Saó en formem part,i on estretem vincles amb altres organitzacions i col·lectius que hi participen o que hi volen participar.
A mesura que siguem capaces de connectar les lluites de tot el món, d’organitzar i articular les incontables experiències de resistència acumulades i superposades en les històries dels territoris i pobles oprimits durant segles i segles de Dominació, esdevindrem imparables.
La resistència palestina i la situació a Gaza està representant un moment de presa de consciència de molt bona part de la població mundial. Però fàcilment el Sistema de Dominació ens desactivarà, conduint-nos cap a la frustració, si no som capaces de connectar-ho amb propostes revolucionàries. Només assolirem la Vida Lliure a través de la lluita, perquè és a través d’aquesta que els pobles viuen. Per tant, i des d’una perspectiva revolucionària:
És important entregar-nos avui mateix a l’objectiu d’aturar el genocidi a Palestina. I més concretament, que ho lliguem amb accions concretes que podem fer des del nostre context. Cercar objectius clars, boicots directes, accions estratègiques que ens empenyin a connectar amb la capacitat d’acció i de canvi que tenim quan estem organitzades. Observem-nos, reconeixem-nos i fem l’embat juntes. Som agents del nostre present, del nostre futur.
És fonamental que les accions per aturar el genocidi maximitzin la presa de consciència i la canalitzin cap a una resposta que en un futur pugui enderrocar el sistema que produeix genocidis com el de Gaza. Com ho fem? Enfortint els moviments populars locals, radicalitzant-los, bastint al mateix temps un moviment popular revolucionari dels Països Catalans, com a part d’un moviment revolucionari internacional. La revolució serà arreu o no serà.
En tercer lloc, com vivim mentre ho fem? No es tracta d’instrumentalitzar-nos seguint una sèrie de passos o una línia temporal,es tracta d’assumir una vida de lluita. Perquè les palestines no la trien, les palestines l’assumeixen, perquè és l’única manera de viure que tenen. Es tracta de fer-la nostra.Com viure? Aquesta és la pregunta que ens ha de dur més enllà del com ho fem, per dur-la al cos, al cor. Per entendre fonamentalment el que deia Leila Khaled que la “Revolució significa vida. Tots els aspectes de la vida”.
Ens ho repetim, el genocidi a Palestina és part d’una ofensiva imperialista i colonial que es reprodueix arreu del món sota el capitalisme global. Els Estats-Nació no resoldran el genocidi, perquè formen part de la lògica que els promou. La resposta que realment canviï la situació només pot néixer de l’organització de la classe treballadora; del reconeixement mutu entre pobles en resistència, de la solidaritat internacionalista. Només amb aquesta força revolucionària conscient de si mateixa, podrem aïllar el genocida, destruir les armes i recuperar les terres.
Només hi ha vida en la lluita, només hi ha dignitat en la resistència i només hi ha alegria en l’esperança de viure millor. Des de totes les costes del Mediterrani, des de les muntanyes que duen els rius a la mar, des de les oliveres dels nostres camps, per la seva gent, per la nostra gent. Pels pobles que lluiten, pel nostre poble. Tanquem juntes el puny!