Bashar Al-Assad ha caigut finalment de Síria, i la caiguda d’un dictador sempre és una bona notícia. Tanmateix, la mala notícia és que els suposats «rebels» que han guanyat tant poder en realitat són islamistes entrenats per Turquia i EEUU, tal com es veu a través dels vídeos que arriben de Manbic o de Latakia: tortures a ferits de guerra, execucions de civils, exhibició de les banderes Turques i de l’Estat Islàmic... [1]
Ens cal doncs una anàlisi més profunda de la situació per entendre què està en joc ara mateix a Síria, i poder actuar en conseqüència, ja que la guerra s’integra en un marc de conflictes globals en els quals s’està reajustant els rols dels poders mundials. A través d’aquest article intentem aportar en aquest sentit, tenint en compte que als que ja s’ha fet molt bona feina en explicar i contextualitzar els últims esdeveniments en altres textos.
En primer lloc, cal situar que l’Orient Mitjà, pel seu valor geostratègic i energètic, des de fa dècades és un terreny de batalla entre les diferents potències mundials, que fan aliances i configuren blocs, però alhora tenen els seus propis interessos i projectes per a mirar d’aconseguir el màxim de poder. En la lògica dels Estats-nació i el Sistema de Dominació en general, l’únic que importa és això, el poder; les persones no importen res. El patiment inhumà infligit al poble Sirià, o a altres pobles de la zona com l’Iraquià o el Palestí, per a les superpotències només té interès en l’àmbit mediàtic, de cara a buscar com convèncer les seves poblacions per poder desenvolupar els seus plans. Aquesta és la crua realitat del Sistema de Dominació, i si la perdem de vista ens serà impossible entendre la situació.
Dins d’ aquesta lògica de dominació hi ha 3 projectes diferents per a la zona:
a) Israel i EUA: busquen el control de la regió per part de l’OTAN (especialment d’EEUU), amb Israel com a punt fort a la zona, i poder desenvolupar el corredor comercial IMEC, entre Índia i Europa, passant per Aràbia Saudita, Jordània, Israel i Grècia.
b) Turquia: tot i ser membre de la OTAN, la Turquia d’Erdogan té un altre projecte: el Neo-Otomà. Turquia ha forjat el seu projecte d’ Estat-Nació sobre la base de tenir una situació clau a nivell geoestratègic, com a frontissa entre Orient i Occident. Durant la guerra freda aquest fet va permetre una gran fortalesa del seu projecte, però el nou context mundial, i en particular el projecte IMEC impulsat per EUA, no és tan afavoridor en aquest sentit, de manera que necessita posar en marxa moltes maniobres maquiavèl·liques. Busca establir un nou imperi on Turquia tingui el control de les regions de Síria i Iraq, per poder desenvolupar ruta comercial Bagdad-Europa on Turquia recupera aquest rol de peça clau pel comerç internacional.
c) Rússia i Iran: busquen mantenir i defensar un cinturó xiïta passant per l’Iran, Iraq, Síria i Líban, que els permet un accés fluid al Mediterrani i un bon control de la zona.
Però no tots els projectes damunt la taula provenen del Sistema de Dominació, afortunadament. Del cantó de la Vida Lliure, des dels anys 60 van sorgir moviments d’alliberament nacional, on la població de l’Orient Mitjà s’organitzava per desafiar el destí de camp de batalla que les superpotències mundials els havien atorgat. Hi destaca el moviment d’alliberament nacional palestí, que va actuar de referent, punt de trobada i espai de formació de la Vida Lliure a la zona.
Tanmateix, la majoria de moviments d’alliberament nacional (no només a l’Orient Mitjà) no van poder desenvolupar una anàlisi prou profunda respecte a l’Estat-Nació. No van veure fins a quin punt és un dels pilars de la Modernitat Capitalista, i que per tant no hi pot haver alliberament nacional sense plantejar una alternativa a l’Estat-Nació i així sortir de la seva lògica. Això els va conduir a l’assimilació, ja sigui cap a faccions ultranacionalistes, fonamentalistes, totalitàries (instigades per les superpotències, com els casos de Hamàs o l’Hezbollah kurd) o cap a posicions liberals o socialdemòcrates que van quedar relegades al terreny diplomàtic, com per exemple les organitzacions i partits de l’OLP palestina.
Mentrestant, però, en una zona una mica menys trinxada – o més protegida, pel fet de ser muntanyosa – per la política maquiavèl·lica de les superpotències, algú prenia el relleu de la línia de la Vida Lliure. A les muntanyes que presideixen la Mesopotàmia el moviment revolucionari d’alliberament de Kurdistan, que havia sigut deixeble del Moviment d’alliberament Palestí, va aconseguir amb molta dificultat realitzar els canvis ideològics suficients al seu enfocament per tal de protegir-se de la lògica de l’Estat-Nació i no quedar atrapat en les mateixes trampes. El Confederalisme Democràtic és la proposta que surt d’aquest canvi de paradigma i ofereix un model per a l’Orient Mitjà on els pobles ja no són titelles a la mercè de les lluites dels Estats-Nació pel control del territori, sinó que conviuen i es reforcen mútuament. Canviar les regles del joc com a única forma d’aconseguir la pau i la convivència; democratitzar la regió per tal que els pobles es puguin autodefensar dels jocs de poder dels Estats-Nació; desenvolupar l’autonomia de les dones i altres grups socials minoritzats com a base i motor democràtic.
A banda dels 3 projectes de la Modernitat Capitalista, doncs, gràcies al sacrifici dels moviments d’alliberament nacional de la zona, i de la seva capacitat d’aprendre dels errors i fer autocrítica, en particular per part del moviment revolucionari kurd, avui en dia podem dir que hi ha una 4a proposta per a l’Orient Mitjà damunt la taula, una de radicalment diferent de les altres tres; una de pertanyent a la Vida Lliure.
Aquesta proposta va ser desenvolupada en la part teòrica a finals de segle XX, però no va poder ser posada en pràctica a una escala social àmplia fins al 2012, a Rojava (Kurdistan Sirià). En el context de les primaveres àrabs, els alçaments contra el dictador Sirià Al-Assad van obrir l’oportunitat de desenvolupar mecanismes d’autogovern i autodefensa basats en el Confederalisme Democràtic a les zones d’influència del moviment al nord del país, fins al punt d’alliberar-les del control dels Estats-Nació, tot i que de vegades han hagut de fer pactes tàctics amb els uns o amb els altres per tal de no ser aniquilades.
Des de llavors, les batalles entre bàndols titelles d’aquestes superpotències han anat succeint-se a la resta de Síria, mentre que el territori autogovernat en la base del Confederalisme Democràtic, inicialment conegut com a Rojava i després com a Administració Autònoma del Nord-Est de Síria, s’ha mantingut com un oasi de pau, si ho comparem amb el que ha passat als altres territoris. Gràcies a aquest model pluralista, antagònic a la lògica homogeneïtzadora de l’Estat-Nació; gràcies al fet que posa l’organització autònoma de les dones al centre per poder desenvolupar un lideratge cohesionador social que resulta fonamental, els pobles àrabs, kurds, armenis, caldeus, turcmans i altres hi conviuen i s’autoorganitzen per defensar-se i protegir la població dels atacs militars i econòmics derivats d’aquesta guerra instigada per les potències del Sistema de Dominació.
Primer van venir els atacs del règim, després de les faccions d’Al-Nusra, posteriorment de l’Estat Islàmic, després de l’Exèrcit Turc i els seus proxis... Tots aquests actors ofereixen diferents estratègies, diferents retòriques i aparences en l’àmbit mediàtic, però un element en comú: ser peons en la batalla entre les superpotències per prendre el control de la zona.
Ara les faccions que ataquen són HTS, pel sud, i SNA, per l’oest. És important apuntar que, malgrat que el 2012 van sorgir moltes milícies populars no islamistes, «els rebels sirians», durant el transcurs de la guerra les no islamistes han sigut eliminades o assimilades per l’islamisme (promogut per l’OTAN) o s’han sumat a les SDF. Malgrat que els membres de l’OTAN intenten donar una aparença «moderada» a aquests grups anomenant-los «els rebels», el nom correcte és «islamistes» o «fonamentalistes», ja que la totalitat d’aquests grups implementen la xaria i la violència cap a les dones com a estratègia de guerra, tinguin el nom emmascarador que tinguin.
HTS és un grup gihadista, tot i buscar una aparença «moderada» respecte a altres faccions, que es va formar com a escissió d’Al-Nursa (branca d’Al-Qaeda a Síria) i té fort suport de Turquia. L’SNA és un proxi de Turquia que només difereix d’HTS en no buscar l’aparença «moderada» (així es complementen). D’altra banda, cal tenir en compte que cadascuna de les faccions defensa els interessos dels països que les controlen, que alhora defensen projectes diferents per l’Orient Mitjà, de manera que es donaran tensions entre elles derivades d’això.
Aquestes faccions, juntament amb altres més influïdes pels Estats Units i Israel, ara s’han fet amb totes les zones que controlava el règim. Aprofitant la debilitat de Rússia al Orient Mitjà (a causa de la guerra a Ucraïna) i el focus mediàtic a la guerra de Gaza, les superpotències de l’OTAN han fet una maniobra que els permet guanyar molt poder a la zona i deixar tocat de mort el projecte d’Iran i Rússia, que perden l’accés al mar Mediterrani. El projecte de Turquia, tot i el guany de poder d’aquesta, es fa més inviable també, perquè es trenquen els possibles pactes amb Iran i Iraq, al distanciar-se pels esdeveniments. Queden, doncs, només dos projectes per l’Orient Mitjà: el d’Israel-EEUU-OTAN i el del Confederalisme Democràtic.
Entretant, hem vist moviments per part de l’AADNES per intentar buscar un pacte confederal entre totes les faccions de Síria que les faci més independents de les superpotències, mentre els atacs del SNA i Turquia continuen amb força.
Quin guanyarà?
Això depèn de nosaltres. I alhora nosaltres depenem d’això.
En tots aquests anys, malgrat la guerra, malgrat l’embargo econòmic, malgrat el silenciament mediàtic i els altres intents de boicot per part de la Modernitat Capitalista, Rojava/AADNES ha demostrat que el Confederalisme Democràtic és una proposta capaç de construir un «nou» món basat en el suport mutu i la unió de la diversitat i, alhora, defensar-lo dels atacs de la Modernitat Capitalista, per més durs i traïdors que siguin. Des de la seva formulació per part del líder del moviment revolucionari del Kurdistan Abdullah Öcalan, en el pitjor règim d’aïllament i tortura que el Sistema de Dominació hagi sigut capaç d’imaginar, a la presó d’Imrali (on ja hi porta més de 25 anys), el Confederalisme Democràtic té aquesta característica: transforma els pitjors atacs de la Modernitat Capitalista en construcció d’un món nou. Com més durs són aquests atacs, més fermesa mostra la Vida Lliure a l’hora de construir el nou món, si està ben organitzada i protegida ideològicament i materialment de la mentalitat dominadora.
El Confederalisme Democràtic ha demostrat que la Revolució de la Vida Lliure és possible, a l’Orient Mitjà i a tots els territoris del món, i d’acord amb aquesta realitat s’està començant a articular un nou moviment revolucionari internacional del qual La Saó forma part, que ja camina. Així, defensar la revolució allí és també construir-la aquí, i un pas fonamental al qual intentem aportar des de La Saó és organitzar-nos, més i millor.
Seguint aquesta lògica complementària entre autodefensa i construcció, volem fer doncs una crida a totes les forces de la Vida Lliure dels PPCC, siguin organitzacions, col·lectius o altres grups, a dues línies d’acció:
• La defensa de Rojava, que comença amb la manifestació de demà passat, dissabte 14, a les 12h a Jardinets de Gràcia i continuarà amb altres accions preparades.
• La participació a la People’s Platform Europe ( https://peoplesplatform.net/ ), una trobada entre organitzacions i grups de tot Europa que vegin en els plantejaments del Confederalisme Democràtic un marc on trobar-se, reflexionar sobre aprenentatges i dificultats, i poder plantejar passes conjuntes.
A més, una tercera línia on conflueixen autodefensa i construcció és el desè aniversari de la victòria de Kobanê, el proper 26 de gener. Kobanê és probablement la victòria més gran i èpica que hem tingut les forces de la Vida Lliure la darrera dècada, moment en el qual el Confederalisme Democràtic va donar una primera lliçó al món a l’infligir una derrota crucial a l’Estat Islàmic, i així va superar la barrera de silenci imposada pels mitjans de comunicació de la Modernitat Capitalista. Celebrar el seu desè aniversari és reconèixer i expressar amb força que la Revolució continua sent possible, i ho continuarà sent malgrat el feixisme – o totalitarisme – més desmesurat ens ataqui amb totes les seves forces. Celebrar el desè aniversari de Kobanê és dir ben alt, començant per dir-s’ho a una mateixa, que hi ha esperança, que hi ha oportunitat revolucionària en els nostres temps, i per tant tenim la responsabilitat d’entregar-nos-hi, malgrat que sigui més còmode instal·lar-nos en la desesperança.
Davant d’aquest sistema genocida, davant dels seus atacs a la Vida Lliure a Rojava i arreu, us cridem a defensar-nos defensant Rojava, us cridem a trobar-nos per construir un moviment revolucionari plegades, i us convidem a celebrar les nostres victòries que ens preparen per a les que vindran!
Visca la Revolució de Rojava! Visca la Revolució Mundial de la Vida Lliure!
[1]https://rojavainformationcenter.org/2024/12/update-december-11-turkish-sna-attacks-on-nes-ongoing-despite-manbij-ceasefire/