COP30 o l’intent d’apagar el foc amb gasolina

L’any passat, el 2024 i l’actual, el 2025, s’han batut els rècords històrics pel que fa a la intensificació i a la freqüència d’esdeveniments climàtics extrems a escala global^[1], essent els més càlids registrats, prop dels 1,55°C per sobre dels nivells preindustrials segons l’Organització Meteorològica Mundial (OMM).

Esdeveniments extrems com onades de calor devastadores, huracans sense precedents i sequeres prolongades ens exposen els límits de la Modernitat Capitalista^[2] motivada per l’acumulació sense fi, que manifesta les seves contradiccions no només amb pèrdues econòmiques de tota forma sinó sobretot amb milers de vides afectades i perdudes arreu del món (Andrei Cornetta, 2025).

A Europa les onades de calor són responsables de la pèrdua de 175.000 vides per any segons apunten les dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que assenyala que el continent Europeu és la regió del món on l’augment de les temperatures es mostra més ràpidament, augmentant a un ritme dues vegades major que la taxa mundial (Organització de les Nacions Unides, 2024). De totes maneres, és imprescindible reconèixer que les conseqüències més devastadores del canvi climàtic es troben vinculades a contextos històrics i geogràfics específics. Això significa que la pèrdua de vides o l’augment del nombre de refugiades climàtiques no es pot entendre separades de les particularitats històriques i geogràfiques que dialoguen en la relació entre el clima, l’economia i la política, impactant especialment al sud global i a les zones de la perifèria mundial.

En aquest context, el capitalisme verd^[1] emergeix com una resposta a la crisi ecològica, presentant-se com a solució basada en la innovació i l'adaptació del capitalisme als nous reptes ambientals. Aquest enfocament planteja que la transició cap a una economia verda no sols és una necessitat ambiental, sinó una oportunitat per a generar ocupació i desenvolupament econòmic a llarg termini.

Les cimeres pel clima, conegudes com a COP (Conference of the Parties) són organitzades anualment per les Nacions Unides amb l’objectiu, segons l’organització, de fer polítiques per a l’estabilització del clima. Les últimes dues dècades, les polítiques internacionals s’han centrat a assegurar que és possible una conciliació entre el desenvolupament econòmic i l’estabilitat climàtica mitjançant el mercat financer i les innovacions tecnològiques i de gestió territorial.

Aquestes iniciatives persegueixen la idea d’una “economia de baixes emissions de carboni” i proposen mitigar els afectes adversos del canvi climàtic mitjançant la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle establint un mercat global de compensacions. Podem destacar-ne dos moments:

El Protocol de Kyoto (1997, COP3) va ser el primer intent global de posar límits jurídicament vinculants a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Tot i presentar-se com un avenç històric, només imposava obligacions als països industrialitzats, deixant el Sud global en una posició passiva i de dependència del finançament i dels projectes compensatoris. El Protocol de Kyoto obria la porta al comerç d’emissions mercantilitzant el clima i assentant les bases de la futura política ambiental global.

L’Acord de París (2015, COP21) va establir l’objectiu de limitar l’augment de la temperatura global per sota dels 2 °C i, si és possible, mantenir-lo en 1,5 °C respecte als nivells preindustrials. Per assolir aquest repte, l’acord introdueix uns compromisos nacionals voluntaris i no subjectes a sancions, coneguts com a NDC (Nationally Determined Contributions), que recullen els plans de cada país per reduir les emissions i adaptar-se als efectes del canvi climàtic.

Aquestes polítiques han donat lloc a especulacions sobre el futur del planeta i han originat el sorgiment d’un seguit de polítiques i mecanismes de mercat amb el propòsit de reduir les conseqüències del mode de producció capitalista al medi ambient. D’aquesta manera nombrosos territoris del món (boscos, zones amb alta biodiversitat...), sobretot dels països del sud global, han començat a adquirir un nou valor com a instruments per compensar les emissions de gasos d’efecte hivernacle dels països industrialitzats del nord. Això potencia la mercantilització de la natura transformant-la en actius negociables al mercat del carboni i estimula la creació de nous mecanismes d’acumulació i de despossessió^[3].

Enguany, la COP30 serà celebrada els propers dies, del 10 al 21 de novembre a Belém, indret emblemàtic per ser la porta d’entrada a la regió Amazònica del Brasil, i el seu principal objectiu és avançar en l’adaptació al canvi climàtic, la protecció de l’Amazones com a símbol mundial en el marcat global de carboni i la presentació dels NDC per part dels diferents països assistents.

De nou, sense sorpreses, observem la cimera com una eina per institucionalitzar noves formes de colonització verda, on la protecció dels boscos i ecosistemes esdevé una moneda de canvi dins del mateix sistema econòmic que els està destruint. La cimera es desenvolupa en un context en què els EUA de Trump no seran presents, tot i ser el principal Estat en emetre emissions d’efecte hivernacle. A més a més, recentment el govern del Brasil ha obert les portes a l’exploració de les reserves de petroli situades al fons del mar de la desembocadura de l’Amazones.

Les cimeres pel clima, després de 29 edicions, tot i haver plantejat algunes propostes potencialment interessants, mai s’han arribat a implementar, les emissions han seguit augmentant i s’han assolit i superat la majoria dels límits establerts. Davant d’això les forces democràtiques del Brasil i d’arreu del món estan organitzades a la Cúpula dos Povos (la Cimera dels Pobles)^[4],  punt de trobada de moviments socials, organitzacions indígenes, pageses, ecologistes i per la defensa de la terra de tot el món que s’organitzen paral·lelament a les cimeres de la dominació. A diferència de la COP, la Cúpula dos Povos posa al centre les veus dels territoris, dels pobles originaris i de les comunitats que viuen els impactes reals de la crisi climàtica, defensant una transició ecològica basada en la sobirania dels pobles, la defensa dels béns comuns i la ruptura amb el model extractivista. La Cimera dels Pobles, ha convocat unes jornades de mobilització i debat durant la COP30 a Belém, Brasil, que està previst que sigui la mobilització de defensa de la terra més gran que s’ha vist mai a escala mundial.

El manifest de la Cimera dels Pobles^[5] denuncia:

“El clima extrem, les sequeres, les inundacions, els despreniments de terra i les falses solucions climàtiques serveixen com a instruments per aprofundir amb la desigualtat i les injustícies ambientals i climàtiques, principalment als territoris del sud, afectant de forma cruel als que menys han contribuït a la crisi climàtica, ecològica i civilitzatòria.”

Posant en evidència que atribuir el canvi climàtic a la humanitat sencera és caure de ple a la trampa del capitalisme verd, que, sota l’aparença d’una solució global i igualitària, amaga l’essència del problema: la responsabilitat de la major part de les emissions d’efecte hivernacle recau en mans d’uns pocs actors concentrats en els països del Nord i en grans corporacions globals ^[6]. La Cimera dels Pobles també assenyala que donar prioritat a “l’adaptació” en lloc de la “prevenció” és una forma de resignar-se a la inevitabilitat del canvi climàtic. I denuncien la proliferació d’aquests discursos a la política global assenyalant que enfront de les polítiques devastadores dels Estats-Nació, trobem els exemples harmoniosos de nombrosos pobles del món.

Avui, més que mai, ens cal recuperar el llegat de Chico Mendes ^[7], Berta Caceres ^[8] i tantes d’altres que han lluitat abans que nosaltres per defensar la terra. Evidenciant que la justícia climàtica a la Modernitat Capitalista, no és possible i que ens cal un procés revolucionari per construir unes relacions socials capaces de revertir la separació entre societat i natura provocada per la Modernitat Capitalista i reintegrar la humanitat amb aquesta, establint un metabolisme social-natural equilibrat que no depengui de l’extractivisme ni de la lògica de l’acumulació del capital.

La Cimera dels Pobles a part de ser un moment per denunciar la hipocresia i l’absurditat del capitalisme verd i la COP30, és un altaveu de l’esperança mundial, que veu quotidianament en la forma d’habitar d’alguns pobles originaris i moviments revolucionaris d’arreu del món una forma real de construir relacions socials basades en el bé comú, l’harmonia i lluny de la lògica de l’acumulació.

Foto capçalera de l'article: Bruno Kelly/Amazonia Real