I la vida, malgrat tot, brotarà

Lynn Margulis deia que “la vida és una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar als que s'associen”. Deia també que la vida a la Terra no es pot definir amb un nom perquè s'assembla més a un verb. “Repara, conserva, crea i se sobrepassa a si mateixa”. Potser es tracta d'això. D'entendre que la vida no és una certesa, sinó una possibilitat que depèn del fet que comprenguem que som aigua i terra i oxigen i memòria i històries. De saber que el futur de moltes espècies, inclosa la nostra, depèn de a quins verbs li dediquem el nostre temps. Contaminar o cuidar. Acaparar o repartir. Sembrar o cremar. De saber que els humans tenim molta més tendència a cooperar que a destruir.
Costa da morte. Maria González Reyes. El Salto

La tardor de l’any passat un esdeveniment sense precedents recents, esgarrapava a la nostra terra: les inundacions a l’Horta Sud de València a causa de la DANA. Una més de les evidències que el canvi climàtic definirà com vivim el nostre present i el nostre futur; però especialment dolorosa per la pèrdua de vides i materials provocada, amb la marca de la frustració i la ràbia de saber que una gestió diferent de l’emergència, l’hagués fet menys devastadora.

No podem situar aquest fet aïllant-lo del context, ni atribuir-li un caràcter inevitable. Perquè la causa de l’impacte no és només el d’un fenomen meteorològic extrem, ni és fruit de la casualitat. Les conseqüències, que encara son tangibles al territori i en les memòries de qui el visqueren i hi perderen part de la seva vida tenen un origen múltiple.

– D’una banda, la variació de les dinàmiques climàtiques i de la biosfera globals com a conseqüència de l’escalfament atmosfèric, que feren que la gota freda desbordés qualsevol precedent de pluges torrencials en poques hores.

– Per una altra, li hem de sumar unes infraestructures i una ordenació urbanística només planificades en base als beneficis econòmics. És a dir, els fenòmens meteorològics extrems es poden convertir en esdeveniments catastròfics en territoris on la geografia està modificada sense tenir en compte la natura.

– I finalment, no podem obviar la nefasta gestió de la situació d’emergència per part d’un govern que encara després de tot plegat s’ha desentès de la seva responsabilitat, mentint, i manipulant la informació dels fets de forma oberta i barroera. També per part de totes aquelles empreses que van eludir la seva responsabilitat directa en els fets: privatitzen els beneficis i socialitzen les seves conseqüències negatives.

De fet, existeix una explicació complexa a tot plegat, una totalitat que produeix el món en què vivim, que ordena la natura i produeix l’espai: la Modernitat Capitalista^[1].
Els darrers anys ens hem adonat com a societat que el món tal i com el coneixem, i les seves dinàmiques de creixement i expansió, no poden ser il·limitades. Ens mostren, a marxes forçades, que el capitalisme és un sistema de mort. Que prescindirà de les vides que calgui per garantir la seva perdurabilitat.

Però “ha” de ser així? Hi ha alguna cosa a fer? Per respondre que sí, que hi ha alternativa, necessitem quelcom més gran que l’esperança: la certesa de que ens hem d’organitzar per fer-hi front.
Tot allò que ha sigut creat, es pot destruir. El capitalisme no n’és una excepció. I per lluitar per la vida, hem de destruir-lo. Per fer front a la crisi ecosocial actual, proposem una anàlisi anticapitalista de la crisi i un esbós de proposta revolucionària per superar-la.

Els cicles d’acumulació capitalista i la crisi planetària

El capital ha recorregut a diversos models de gestió de les seves pròpies crisis per a reestructurar-se i enfortir-se, renovant el seu poder a través de l’acumulació i despossessió més aguditzada en cada cicle econòmic des de la fundació de la Modernitat Capitalista.

Als anys 30, per a superar la Gran Depressió i pacificar l’organització obrera, les tesis keynesianes proposaven, a través de la intervenció estatal, augmentar el consum i les inversions per a controlar els efectes de les dinàmiques capitalistes. Aquest model suposa posar en moviment tot el capital existent, per fer-ho necessiten de la intervenció estatal per augmentar impostos als grans capitals, regular les taxes de benefici o construir infraestructures. Provocant així una intensificació en el consum d’energia i recursos que, lluny de solucionar les crisis, les ha agreujat.

La posada en pràctica d’aquestes tesis va produir una crisi de sobre-capacitat productiva que va esclatar els anys 70, la sortida de la qual va ser el model financer globalitzat, que va desplaçar el problema en el temps i en l’espai, esquivant temporalment una fallida en cadena del sistema econòmic global.

L’any 2008, una nova crisi va evidenciar les limitacions estructurals del procés de financiarització. El miratge de la prosperitat es va estancar; i, tot i que avui dia les finances continuen articulant i governant la producció, ja no son capaces de crear prosperitat de manera sostinguda. Han polvoritzat el mercat de treball, perdent la seva capacitat per a generar l’estabilitat social promesa i uns mínims de renda salarial.
La crisi ecològica actual no és únicament un desafiament ambiental; és també una crisi de la capacitat del capital per a continuar apropiant-se de recursos naturals que, en realitat, han estat històricament apropiats de manera no remunerada.

La sortida que s’està implementant és l’anomenat “capitalisme verd” o “Green New Deal”. Termes confusos que són, de fet, una manera de llegir la crisi ecològica des del propi capital i els seus governs, per seguir apuntalant la dinàmica del capital. Una trampa retòrica que converteix la crisi en una empenta per al sistema, com si els límits planetaris es poguessin “resoldre”, com la resta de crisis, gràcies al seu “esperit innovador i d'aprenentatge”. Però la reconfiguració del sistema sota el mantell del capitalisme verd només trasllada els conflictes cap a noves formes d'explotació, que no fan més que aprofundir les desigualtats existents, tant a nivell social com ambiental.

El Green New Deal és fonamentalment keynesianisme, doncs és una adaptació d’aquests postulats als reptes ambientals contemporanis: advoca per la intervenció estatal per a impulsar el que en diuen una economia sostenible, prometent la plena ocupació i el creixement econòmic, com si pogués estar en equilibri amb la sostenibilitat ecològica. És una reorganització del capital a gran escala, un nou marc d’actuació on el capitalisme en certa manera es “vol fer càrrec” de les dinàmiques d'explotació de la naturalesa, de la mateixa manera que ho feia amb l'explotació de la força de treball en a mitjans del segle passat.

Atacar l’apropiació de recursos, crucial per l’estratègia contra la Modernitat Capitalista

Augmentar l'explotació del treball i l'explotació del medi ambient són sortides habituals a la crisi i que acaben retornant-nos a situacions com les que ara mateix estem. En un moment històric de desigual equilibri de forces com l’actual, el capital no té cap contrapès de classe organitzat, llavors la sortida del Green New Deal suposa només inversió estatal ingent en construir infraestructures o cobrir pèrdues del capital.

Segons plantegen algunes autores^[2], la taxa de rendibilitat neta del capital^[3] no s'explica per la inversió productiva si no per pur poder polític. Aquest poder el podem desgranar com la influència sobre les polítiques públiques, regulacions, lleis fiscals i altres mecanismes de l'estat, per a augmentar la rendibilitat sense necessitat de generar un valor tangible. Es pot manifestar en forma de lobbisme, de control sobre recursos estratègics o de monopolis i posicions dominants que trenquen el lliure mercat.

Per traçar una estratègia política que busqui superar la Modernitat Capitalista i vagi a l’arrel de la dominació, veiem crucial plantejar-nos quins pilars sostenen actualment l’acumulació capitalista. Aquests són l’arrabassament de salari (directe o indirecte en forma de subvencions i inversions estatals) i l’apropiació permanent i violenta de recursos. I sabent això, una hipòtesis que volem posar sobre la taula és si el capital és avui més depenent que mai de l’apropiació no pagada de recursos, ja que aquesta augmenta la productivitat del treball sense un augment del capital constant, i redueix els costos de reproducció de la força de treball en zones altament capitalitzades. Creiem que hem de valorar aquesta posició com a una aportació estratègica important: a més d’organitzar el treball humà, on té sentit atacar al capital avui dia és frenant l’apropiació de recursos. És a dir, existeix potencial d’aglutinació política a través d’aturar els processos productius allà on toquen terra.

En les dues dècades passades hem viscut immerses en un procés d’acceleració de l’acumulació capitalista. Darrerament, s’ha cristal·litzat en una inestabilitat estructural dels mercats internacionals, que preocupa pel que fa als recursos alimentaris i energètics, i és conseqüència directa de l’esgotament del planeta i de la crisi d’acumulació de beneficis.

El neoliberalisme com a projecte ja no li serveix al capital. Per tant, a banda d’encetar una reorganització a gran escala dels circuits econòmics (model neokeynesià), torna a generar aquells recursos que sempre li funcionen en moments de crisi, com ara un enfortiment dels Estats-Nació i el feixisme. L’auge dels moviments d’extrema dreta, que empenyen el debat social cap a posicions racistes i xenòfobes, així com nihilistes i pessimistes, fomenten l’individualisme i la llei del més fort. Haurem de veure, però, si aquesta dinàmica neoreaccionària qüestiona de facto les tesis neokeynesianes i cap a on encaren els estats del Nord Global les seves polítiques.

Les lluites de defensa del territori ens marquen el camí

Com sempre, també veiem resistències: la vida sempre es vol obrir camí. Aquestes resistències les trobem en tots els moviments ecologistes i de defensa de la terra. Al nostre territori en tenim una gran trajectòria. Projectes agroecològics per tota la geografia, diversos tipus de moviments en defensa del territori i iniciatives que han plantat cara al sistema des de molts fronts diferents, posant el cos i el cor per defensar la terra.
Hem tingut també mancances: no hem sabut incrustar aquests moviments al bell mig de la producció capitalista, allà on les lluites tenen el poder d’aturar processos productius i de negociar directament amb el capital. No hem sabut fer una lluita de classes ecologista ni un ecologisme de classe hegemònic.

De fet, dins l’ecologisme hi ha corrents que aposten per lluitar per reformes que acaben reforçant el poder dels propietaris del capital. N’és un exemple la demanda de la descarbonització de l’economia, que no qüestiona d’arrel el sistema econòmic al que apunta. Aquests plantejaments solen pensar-se en escenaris post-victòria, proposant una sèrie de mesures correctores de l’economia per tal de decréixer en el temps necessari. Sovint obliden que hi una batalla per lliurar en la correlació de forces, ha d'haver-hi una força social que dugui a terme les mesures.

El compte enrere del canvi climàtic exigeix incrementar la velocitat, és cert, però això sovint ens dificulta poder pensar o decidir en quina direcció hem d’anar. El cronòmetre climàtic s’imposa a la brúixola política. I en aquesta situació d’incertesa i impaciència, no podem oblidar que qualsevol enfocament que alimenti l’ecologisme de mercat i redueixi la crisi sistèmica al canvi climàtic dificulta les aliances des de baix. La lluita ecologista s'acaba convertint en un imperatiu ètic individual quan situa la divisió de responsabilitats en els hàbits de consum. I si bé és cert que la classe treballadora en el Nord global, a través dels seus hàbits de consum està sent part rellevant del consum de recursos i la contaminació, aquests modes de vida tenen a veure amb factors estructurals.

La divisió social que hem de discernir és de classe: entre propietaris del capital i les que no ho som. Les treballadores, les desposseïdes, no triem lliurement accelerar la crisi ecològica, intentem subsistir sense tenir poder efectiu per a canviar els fluxos energètics que integren i sostenen la nostra vida. Hi ha qui té, en canvi, la capacitat per a modelar el metabolisme social a través de poder polític, i ho fa per seguir acumulant.
La resposta serà doncs anticapitalista i de classe.

Defensem la terra per defensar la Terra

Necessitem una política de classe ecologista. La classe com una estratègia política, feta d’una multitud de fragments que s’enfronten a les dinàmiques d’explotació del treball i d’apropiació d’energia, matèries primeres i treball reproductiu. Si, en plena hegemonia del capitalisme industrial, l’organització sindical es formava en la lluita pel control dels mitjans de producció a la fàbrica, en aquest cicle financer ofegat per una crisi ecològica, l’organització també es forma en les lluites per la reproducció social sobre el territori.

La deslegitimació dels pilars ideològics de la Modernitat Capitalista provoca un buit existencial, que pot esdevenir una oportunitat si l’omplim amb un moviment connectat amb la certesa que la vida, quan sortim de la lògica de la dominació, té sentit. I que podem fer possible un món on posem la vida al centre, on les relacions entre persones i entre persones i natura no estiguin mediades per l’explotació, el benefici ni la propietat privada. Hem de creure que és possible, que hi ha esperança. Hem de fer del dol social actual quelcom mobilitzador.
La situació actual de crisi climàtica sembla límit, sembla que sigui impossible generar a temps una forma de vida digna per tota la humanitat. Però de les revolucions passades n’hem après que “hi ha dècades on no passa res i setmanes on passen dècades”^[4]. Serem capaces de desbloquejar totes les pulsions de la vida lliure allà on siguin, només ens calen les idees i l’estructura que els doni cabuda per a que es despleguin. Ens cal valentia i estratègia. El canvi sistèmic es molt més realista que el canvi incremental o el reformisme.

La Modernitat Capitalista, sumida en una contradicció interna, atempta contínuament contra la vida a la vegada que necessita mantenir-la per fer perdurar, adaptant i reconfigurant quan cal, el procés d'acumulació. Fer visible i comprensible aquesta contradicció és una tasca que hem de traslladar del discurs i la producció teòrica a l’acció, a la lluita.

Hem de construir des de ja les estructures alternatives de suport de la vida. És a dir, fer una planificació ecosocialista de la producció per proveir-nos democràticament de tots els recursos que ens permeten viure. Ho hem de fer en contra del sistema, en contra de la lògica de mercat, doncs tota producció i consum que no trenqui d’arrel amb la lògica del creixement i del benefici no només serà innòcua al sistema o assimilada, si no que seguirà esgotant recursos exponencialment. Mai serà ecològic allò que és capitalista, doncs el capital també s’alimenta de les seves pròpies crítiques, sempre troba la manera d’augmentar la taxa de benefici en successius cicles d’explotació i espoli de recursos.

Paral·lelament a la construcció d’alternatives hem de generar conflicte directe amb les estructures del capital, és a dir, anar allà on podem fer mal als processos d’acumulació i on podem acumular força aglutinant persones per negociar-hi. Parlem de l’apropiació de recursos, dels mitjans de producció i de la propietat privada. Tota lluita que pretengui ser revolucionària ha de tenir un ancoratge material prou sòlid.

Actualment el capital es concentra en cada vegada menys mans. Al nostre territori, veiem com grans empreses inverteixen en un munt de sectors diferents i cada vegada son més fortes, arrabassant persones, ecosistemes i recursos al seu pas. Podem fer d’aquest punt fort el seu punt feble, i enfortir-nos en el procés. Hi ha grans multinacionals i fons d’inversió als que podem ferir des de moltes lluites diferents (sindicalisme laboral, d’habitatge, pagès; lluites de defensa del territori, etc.). A través de desvetllar i organitzar les contradiccions més explícites que experimenta la gent a cada territori, fruit de l’especialització productiva que el capital ha promogut, hem de construir hegemonies que ens siguin favorables. Mitjançant el conflicte concret, esmenar la totalitat del sistema; mitjançant l’esmena al sistema, explicar cada conflicte concret.

És aquí on tenim el repte de construir mètodes organitzatius que responguin a aquestes necessitats i que superin les limitacions actuals. Necessitem unir sense desdibuixar, necessitem integrar sense homogeneïtzar, necessitem compondre lluites. S’ha de basar en constatacions estratègiques compartides i en un terreny d’acció comú, sense necessitat de convèncer-se o convertir-se mútuament, fugint de dicotomies polaritzants. Hem de ser capaces de construir una cultura que hibridi i transcendeixi les diferents sensibilitats polítiques sense fusionar-les ni confondre-les. No serà fàcil, però els reptes actuals ho requereixen. Pensament sense moviment és paràlisi i moviment sense pensament són corredisses.

Aportacions com la composició, que sorgeixen de noves dinàmiques de lluita com Revoltes de la Terra, ens semblen aportacions clau per construir futurs i sortir de les limitacions actuals. De fet, creiem que son bones passes en el camí de construcció d’un moviment popular revolucionari fort, que planti les seves arrels en les lluites locals, enriquint-les amb la diversitat, i somiï amb imaginaris radicals i ambiciosos.

És possible canviar el món. La vida sempre revifa malgrat les dificultats que troba. Ho fa potenciant la diversitat, que és el seu fonament. Ho fa potenciant la interdependència, que és la seva fortalesa. Si no és tot això no és vida.
El Sistema de Dominació, avui dia a través de la Modernitat capitalista, ha intentat robar-nos la diversitat i la interdependència, però no ho ha aconseguit. Ara cal unir-nos en la nostra diversitat, compondre lluites per crear forts llaços interdependents i fer-nos fortes per desplegar la vida lliure.

Si el problema es estructural, la solució també ho ha de ser. Posem-nos-hi!