9 de novembre del 2026
Fer vaga és també defensar la terra
Defensar la terra per defensar les condicions de la classe treballadora. L'11 de novembre, fem vaga general pel dret a l'habitatge i també pel dret a la terra.
La jornada de l’11N és una vaga que ha d’interpel·lar la classe treballadora de tot el territori, i per això és imprescindible que l’organitzem i la secundem també des del camp. No n'hi ha prou amb enunciar-ho, sinó que implica un pas previ: que visibilitzem les problemàtiques i articulem les reivindicacions concretes de les zones rurals i periurbanes. Aquesta és la perspectiva del Comitè de Vaga Ecosocial, impulsat per diverses organitzacions dels Països Catalans per aportar la mirada de la defensa de la terra a aquest procés.
Anys de lluita i de treball organitzatiu del sindicalisme d’habitatge i els sindicats laborals combatius han fet possible que les demandes i objectius d’aquesta mobilització aconsegueixin aplegar-nos a gran sector de la societat. Tanmateix, l’accés a habitatge digne, la baixada dels lloguers i els contractes indefinits, l'expropiació dels pisos buits de grans tenidors i la prohibició de compres especulatives, la reducció de la jornada laboral es redueixi i que pugi l’SMI... no són demandes sectorials, ni són lluites particulars de les ciutats.
I davant la passivitat d’alguns sectors ecologistes i pagesos, volem assenyalar, a més, que és necessari anar a l’arrel de les problemàtiques que ens empenyen a anar a la vaga: els processos d’acumulació de capital que són els fonaments d’aquesta crisi travessen totes les esferes de la vida.
Grans tenidors, empreses i fons d'inversió apliquen els mateixos processos especulatius a l'habitatge i a la terra. Ja sigui per a construir pisos, centres de dades, camps de monocultiu, macrogranges o macroprojectes energètics: són processos de mercantilització que afecten tots els aspectes de la subsistència: alimentació, energia i habitatge.
Al darrere hi ha la mateixa lògica: extreure el màxim benefici de la inserció en el mercat mundial, per produir una especialització productiva territorial. Aquest model de producció especialitzat fagocita enormes quantitats d’energia i material i passa per sobre de les necessitats socials i de l’equilibri ecològic del territori.
A tall d’exemple: un model econòmic centrat en el turisme fa un ús desproporcionat d'aigua i d'energia, genera només feines precàries, encareix el cost de la vida, folkloritza els territoris i, a més, requereix grans infraestructures com l'aeroport i el port per sostenir-se. Mentre es destinin recursos públics a aquestes megainfraestructures, se’n retallen d’altres, com un transport públic digne i funcional.
El model productiu capitalista industrialacapara terres en mans de grans empreses i fons d'inversió, asseca els aqüífers a força de monocultius agrícoles i ramaders, els contamina, i afavoreix la implantació de macroprojectes energètics, que reforcen dinàmiques extractivistes des dels centres cap a les perifèries.
Els fons d’inversió, les macroempreses energètiques i l’agroindústria són actors contra els quals és molt complex competir. Com passa amb l’habitatge en mans de fons voltor ,si està aïllada i no s’organitza, la pagesia es veu forçada a plegar-se sota aquestes dinàmiques per subsistir.
Tot aquest acumulat fa cada cop menys accessible el sòl agrícola, sigui per viure-hi o per produir-hi a escala local.
L'augment del cost de la vida està estrictament relacionat amb l'escassetat de recursos. Una escassetat que sabem que és artificial, feta i agreujada per bombolles especulatives que s'han optimitzat per a l'extracció de capital.
Per què s’està intentant dur a terme el Pla Territorial Sectorial per al Desenvolupament de les Energies Renovables (PLATER), una implantació sobredimensionada d’infraestructures energètiques renovables, sovint projectades sobre terreny agrícola?Per a qui criem tots els porcs de les macrogranges? On exportem tota la potassa extreta de les mines de Súria?
Tornant a l'anàlisi comparativa amb l’habitatge, així com no necessitem que es construeixin més pisos, sinó que hem d'expropiar-los, redistribuir-los, i blindar l'ús social que haurien de tenir; a la terra, als materials i a l'energia dels territoris pensem que és útil fer servir la mateixa reivindicació.Les terres han de ser per alimentar els territoris, en mans de qui les treballa, no només de la petita pagesia sinó també de les treballadores agràries més desposseïdes: és l’única manera de garantir la sobirania alimentària i la resiliència davant de les dinàmiques perverses del mercat global a què ens aboca l’oligopoli.
Actualment, la dependència dels circuits de distribució globals provoca que la pagesia perdi autonomia, endeutant-se profundament i perdent tota capacitat d’adaptació. Això la fa operar amb marges de benefici cada cop menors, dificultant la seva subsistència. D’aquesta vulnerabilitat se n’aprofiten les grans empreses de l’agroindústria, que absorbeixen de forma agressiva lespetites explotacions en perill, i les forcen a produir a preus irreals i sota condicions laborals nefastes. La despossessió de la pagesia i dels territoris que habita es cronifica, generant territoris rurals deserts.
D’altra banda, aquesta configuració de la distribució del sòl afavoreix encara més l’aparició de monopolis d'intermediaris i distribuïdores, que poden forçar el preu de producció a la baixa i incrementar els seus beneficis. A Catalunya s’ha imposat un model cada cop més controlat pels supermercats, que ha afavorit el sobreconsum de carn i ultraprocessats, la inflació alimentària i el malbaratament. Avui 10 cadenes controlen el 65% de totes les vendes i ho veiem clarament en l’augment del preu dels aliments, amb el cost de la cistella de la compra augmentat vora el 40% en els últims 5 anys, pesant sobre les espatlles de la classe treballadora. L’accés als aliments, un bé tan bàsic per la subsistència, també ens costa la vida.
A aquesta escassetat imposada, hi hem d’afegir la reestructuració de l'economia global cap a una economia de guerra, sense precedents en la història.La despesa militar mundial, amb els Estats Units, Xina i Rússia al capdavant, ha superat tots els rècords històrics. Els recursos econòmics (és a dir, els nostresimpostos) que es destinaven (o s’haurien de destinar) a l'educació, ala sanitat, oasectors de l'economia productiva, ara es destinen a reforçar exèrcits, a renovar i produir armament, en reforçar el control de fronteres i a lamilitarització de la vida social. La guerra i tot el que la fa possible està passant per davant de la nostra vida, i ho estem pagant nosaltres. És hora de reafirmar-nos i lliurar la guerra a la guerra.
Una escalada bèl·lica que és fruit de la pugna per l’accés als combustibles com el gas i el petroli i el control de la seva distribució i comercialització, i que, per tant, està redibuixant el context geopolític. La reestructuració forçada de les rutes energètiques està causant una falta de cru, que en el marc d’un sistema capitalista basat en els combustibles fòssils, fa trontollar tots els sectors de l'economia.
Això afecta especialment el sector primari, i en concret a l’agricultura industrial, tant per l'alt cost de l’ús de la maquinària agrícola, com per l'impacte en la cadena de transport i distribució. La logística és, de fet, imprescindible per fer viable aquest model de producció al mercat mundial.
En aquest escenari, les revoltes de pagesos i transportistes deixen clara la fragilitat del sistema, i també que és una baula que si s’atura, podem aturar-ho tot. Com a exemple clar, les protestes massives al sud d’Itàlia que durant l’octubre han deixat les benzineres seques i els supermercats desproveïts de productes frescos de la gran distribució. En tan sols un parell de setmanes, només productes del circuit de proximitat bastien els prestatges.
El context de crisi climàtica -que es tradueix en altes temperatures, aiguats, l'alteració dels patrons climàtics... que ja coneixem perquè ho vivim- incrementen la fragilitat d’aquest sistema. El caos climàtic ja està fent augmentar el cost de l’alimentació, complica l'habitabilitat dels territoris i posa en risc l'equilibri dels ecosistemes.
Avui en dia, les sequeres cròniques ja són un dels factors principals de les migracions climàtiques a escala global. I el futur no pinta gaire bé: els anys vinents, un episodi del Niño especialment fort desestabilitza encara més el clima i, per tant, desmunta els fonaments sobre els quals s’ha construït la indústria alimentària global. Cada cop és menys possible una producció estable i rendible, fet provoca pèrdues enormesi dificulta la maniobrabilitat de la pagesia.
Per a recuperar el control de les nostres vides, hem d'alliberar-nos del sistema de dominació. Tenint això clar, pensem que cal desplegar apostes per l’aquí i l’ara, que ens permetin guanyar força com a classe treballadora, a tots els racons del territori.
Hem de qüestionar la propietat dels habitatges, perquè deixin de ser una mercaderia. Però també hem de qüestionar la propietat de la terra. Hem d'expropiar blocs de pisos, però també hem d'expropiar de les mans de grans empreses i fons d’inversió les terres, les cadenes de distribució, les mines i les infraestructures energètiques. El control popular de tots aquests àmbits ens permetrà decréixer i construir una societat ecològica, regenerar la terra i el teixit social. Per a fer-ho hem d'aprendre a habitar la lluita, a reforçar l'autodefensa de la societat i dels ecosistemes on viu.
La Vaga General és un moment rellevant d’aquest procés, però no el primer, ni l’únic, ni el darrer. El procés de la Vaga General ens ha de servir per a reforçar el moviment popular, un moviment que nodreixi la terra, els ecosistemes, vincles i teixits comunitaris, a cada poble, a cada comitè de barri, a cada bloc, a cada centre de treball. Per la vida digna de tota la classe treballadora, l'11 de novembre anem a la vaga general!