Noranta anys després, la revolució i la guerra ens han deixat un llegat dual: és una història de conquestes inèdites, però també de dolors profunds que encara arrosseguem. La victòria franquista va consolidar una llarga dictadura fundada sobre la repressió ferotge que es va estendre arreu. Més tard, la Transició, mitjançant les polítiques d'amnistia, va imposar la impunitat dels responsables abans que una ruptura real, deixant milers de persones en fosses comunes i imposant un silenci institucionalitzat. Deixant el conflicte de classe més obert que mai, però ben soterrat.
La història oficial ha buscat sovint ocultar la revolució, reduint la situació a tan sols un conflicte bèl·lic i simplificant el relat per treure-li el potencial transformador. És tasca de les militants i de tota la classe treballadora no deixar que s’esborrin les memòries de totes les vides que varen lluitar per conquerir la terra i la llibertat.
La memòria de la derrota s'ha transmès sovint a les generacions posteriors com una llosa que ens bloqueja i ens manté en el dolor o ens obliga a l’oblit o al “realisme”. Tanmateix, el llegat de la revolució del 1936 ens empeny a subvertir aquesta transmissió i connectar-la amb el present de lluita. El substrat organitzatiu i els valors polítics de la solidaritat i el suport mutu han perdurat sota les pedres. La revolució és més vigent que mai.
La Revolució Social del 1936 fou un procés profund de transformació social, política, cultural i econòmica que es va iniciar a partir del juliol d'aquell any, quan va quedar en evidència el fracàs del cop d’estat feixista en alguns territoris de l’estat espanyol.
Parlar de la Revolució, no és parlar d’un fet espontani, d’un esclat insurreccional o d’una revolta qualsevol. La victòria davant l’alçament feixista i l’inici revolucionari és la culminació d’un procés d’acumulació de forces, de presa de consciència, d’autoorganització, d’autonomia i d’embat ferotge contra les forces estatals, eclesiàstiques i burgeses que s’estava produint, amb força, des de feia dècades.
Per això, si en resseguim els antecedents topem amb les mutualitats i associacions obreres, les escoles racionalistes i la renovació pedagògica, els ateneus i els centres obrers, les cooperatives de consum, etc. Tots aquests espais van esdevenir nuclis d'apoderament, formació política i construcció comunitària per a la classe treballadora, amb una participació destacada de dones i identitats dissidents. Una contracultura obrera, una societat paral·lela que cobria tots els àmbits de la vida. Tot aquest ecosistema desemboca amb l’afiliació exponencial a sindicats de masses, en el seu màxim exponent la CNT, la consolidació organitzativa del moviment obrer, que va saber mesclar pragmatisme, utopia i revolució.
El múscul no només era construcció, també era conflicte contra el vell ordre i feia temps que s’exercitava amb desenes d’experiències de lluita i d’organització obrera. La Setmana Roja -Tràgica per la burgesia- (1909), El Motí de les Dones (1918), la Vaga de La Canadenca (1919) i altres vagues, revoltes, acompanyades de congressos, plens, assemblees que van construir una autèntica cultura política revolucionària. Una escletxa que, gràcies a les diferents experiències de lluita i als aprenentatges acumulats, es va anar eixamplant. És justament en aquesta cruïlla on tots els camins es trobaven: en la materialització d’un canvi de paradigma profund.
Per totes aquestes dècades, la resposta a l’aixecament militar feixista no només va desencadenar un conflicte bèl·lic de gran magnitud en el si de l’estat espanyol, sinó que va obrir encara més l’escletxa històrica on amplis sectors de la població van exercir del poder que els conferia la seva capacitat d’organització, planificació i estratègia per impulsar un procés revolucionari.
El fracàs del cop va generar una situació de sobirania múltiple, ja que l'estat republicà havia col·lapsat i cap grup social no exercia un control exclusiu sobre l’ús de la força. Aquesta circumstància va obrir la porta a l’aparició de noves formes d’organització política, econòmica i social impulsades des de la base obrera i popular, a través de sindicats, comitès i organitzacions de barri o municipals. A Catalunya, al País Valencià, a l’Aragó i a diverses zones de l’Estat espanyol, la revolució va assolir una intensitat única amb un marcat caràcter llibertari impulsat principalment per la CNT. Durant aquells mesos, fàbriques, terres i serveis bàsics van ser col·lectivitzats —des de la reconversió de la metal·lúrgia catalana en una potent indústria de guerra, passant pel transport públic, les terres aragoneses, les taronges valencianes i fins i tot la gestió del cinema i l'espectacle—, experimentant noves formes de vida basades en la democràcia directa, la gestió col·lectiva dels recursos i l’autogestió. Aquest aniversari ens convida a reflexionar sobre un període que encara ressona en la memòria col·lectiva: un temps d’esperances i transformacions profundes, però també de violència, fractura i dolor. Entendre aquell context des de la seva complexitat, fugint de relats simplificadors, és essencial per comprendre la revolució en la seva actualitat i les lluites que han modelat la nostra terra fins avui.
No mirem al passat amb nostàlgia, mirem al passat amb responsabilitat cap a aquelles que ens van precedir. El relat oficial que descriu aquests fets estigmatitza, simplifica o esborra l’experiència democratitzadora de la Revolució Social. Lluny de ser un fet aïllat, la historiografia burgesa -espanyola i catalana- ha intentat sempre menystenir, perseguir i tapar aquells fets. La història és un element en disputa. Aprendre-la, fer-la nostra, rescatar-la i aprendre’n ens pot ajudar a construir un present i un futur emancipadors. El passat és l’únic que coneixem: aprofundim-hi per a trobar-hi peces clau per l’avui.
Organitzar-se per la vida: La rereguarda va demostrar que qualsevol transformació real ha de posar la vida i les necessitats humanes com a prioritàries. Les estructures econòmiques i polítiques es van subordinar a la cobertura de les necessitats vitals, democratitzant l'accés als drets fonamentals i iniciant una transformació en els rols socials tradicionals des de la base. Tot això, mentre es feia front a les necessitats de la guerra, fet que va generar una tensió evident entre organitzar-se per la vida i fer front al feixisme. Les revolucionàries sabien que una cosa era indestriable de l’altra.
Autogestió obrera: El 1936 va demostrar a la pràctica que les classes populars són capaces de fer funcionar tots els sectors econòmics sense necessitat d'elits empresarials ni estructures d'estat centralitzades. El principi de la democràcia directa es va traslladar a la feina i a la gestió dels recursos comuns sota una lògica de servei a la classe i a la comunitat i no de benefici privat.
Hegemonia: La revolució va funcionar perquè darrere hi havia anys de construcció comunitària, cultural i formativa prèvia que s’havien cultivat quotidianament amb perspectiva revolucionària. Perquè la societat entengués i defensés un canvi estructural, primer s'havia hagut de desenvolupar el pensament crític, el suport mutu, la comunitat i la consciència de classe. Així es va anar construint un sentit comú revolucionari que entroncava amb el fil roig de la història.
Poder revolucionari: La revolució ensenya que l'autoorganització popular de base (sindicats, comitès i assemblees) pot gestionar la vida econòmica, social i política sense dependre de les estructures estatals. El 1936 va demostrar la capacitat del poder popular per assumir funcions que fins aleshores havien estat monopolitzades per l'Estat. Aquesta experiència evidencia que el poder és una capacitat que la societat organitzada pot exercir. Tanmateix, sostenir i consolidar aquest poder a gran escala va plantejar dilemes que el moviment revolucionari hauria d'afrontar.
Comprendre el 1936 requereix humanitat honesta. La revolució no va caure només per la força de les armes enemigues, sinó que va xocar amb els seus propis dilemes i contradiccions:
El buit d'una proposta revolucionària: Tot i aquesta extraordinària capacitat organitzativa, el moviment revolucionari no disposava d'una proposta política prou desenvolupada sobre com consolidar i projectar aquest poder a escala nacional sense reproduir les formes estatals. Aquesta mancança va generar fortes tensions internes en el si de l’anarquisme sobre la gestió del poder. Les institucions republicanes i les forces partidàries de la reconstrucció de l'Estat van aprofitar aquesta situació per recuperar progressivament espais de poder i iniciar la contrarevolució. La Revolució Social va plantejar dilemes polítics que la teoria existent encara no havia resolt.
Mitjans i fins en l'ús de la força: Una de les contradiccions més complexes va ser la gestió de la seguretat i l'ordre públic. El 1936 ens ensenya la necessitat vital d'apropar al màxim els mitjans que utilitzem als fins que perseguim. Un projecte d'alliberament humà corre el risc de deslegitimar-se si en els moments de conflictivitat no es delimiten ètica i políticament els límits de la violència. El procés revolucionari va tenir tensions grans en aquest àmbit.
El preu de les aliances i l'internacionalisme: Per fer front a la guerra, les organitzacions revolucionàries van optar per a teixir pactes amb forces polítiques institucionals que prioritzaven la reconstrucció de l'Estat (la Generalitat i la República) per sobre de la transformació social, fet que va acabar debilitant el front comú des de dins. A més, el procés va patir un fort aïllament exterior, evidenciant que un projecte d'aquestes característiques necessita un abast internacionalista per reeixir, una lliçó clau avui dia.
Desenvolupament desigual i xocs territorials: El moviment revolucionari no es va desplegar arreu per igual, fet que va provocar que a moltes ciutats i comarques el poder popular fos més feble i tingués menys capacitat d'influència, convenciment i control. En el seu intent de transformar de soca-rel les estructures tradicionals, es van produir forts xocs i friccions de convivència amb la realitat de part de la societat que no compartia o comprenia la mateixa visió. Aquestes tensions es van fer evidents en la gestió de la religiositat, la defensa de la petita propietat pagesa, el respecte als oficis familiars o el control dels mercats locals, generant recels que van debilitar la cohesió antifeixista.
L’aniversari de la revolució és una convocatòria. Una porta d'entrada que ens empeny cap a un procés col·lectiu de formació, debat i aprofundiment militant que ens ha d’esperonar per anar més enllà en les lluites actuals. Som conscients de la immensa complexitat que implica aprendre de qualsevol procés històric, especialment d'un d'aquesta magnitud, però és tasca de les militants fer-ho.
La derrota militar no va invalidar ni ha invalidat la legitimitat de la proposta revolucionària. El record del 1936 no s'ha de mirar des de la nostàlgia en blanc i negre, sinó com un far històric que mostra, a la pràctica, que la Vida Lliure és possible quan la classe treball. La revolució avui: memòria i lluitaadora i els pobles decideixen organitzar-se i esdevenir artesans del seu propi destí.