18 de novembre del 2026

Desbordar la vaga, enfortir la classe

Una setmana després de la Vaga General, compartim algunes reflexions sobre el procés que ens hi ha portat i l'escenari de lluita que ens ha deixat.

Desbordar vol dir superar els límits d’allò establert. L’11N vam desbordar els carrers,  i també els límits d’allò possible tot just uns mesos abans. La lluita per l’habitatge ha ampliat el seu terreny cap al món laboral, en una jornada que podem anomenar «vaga» amb totes les lletres. I que descriurem com «històrica» en la mesura que engeguem un nou cicle de lluites, més sindicals i amb més caràcter de classe que en les darreres dècades.

La força de la unitat de classe 

L’aliança entre el sindicalisme laboral i el d’habitatge ha permès connectar les lluites populars amb el món del treball, potenciant-se mútuament, i aconseguint un seguiment equiparable a l'última convocatòria de caràcter similar, el 2012. El sindicalisme d’habitatge ha sabut entendre el moment polític, capitanejant el malestar social que la crisi de l’habitatge genera des de fa anys, i el sindicalisme laboral de classe s’ha carregat la vaga a l’esquena per convertir-la en èxit. Celebrem la gran acceptació social de la mobilització, com també el discurs en defensa de les condicions de vida de la classe treballadora que ha pogut obrir-se camí aquestes últimes setmanes.

L’àmplia implantació territorial del sindicalisme s’ha fet evident en 130 comitès de vaga organitzats a viles i barris d’arreu dels Països Catalans, així com l’èxit de les manifestacions del dia 11N a tantíssimes ciutats i pobles, durant el matí i la tarda.

A més, el jovent ha tingut una forta presència tant als comitès com a les mobilitzacions.

A Catalunya, aquest nivell d'implantació és fruit de la plataforma Viure ens costa la vida. Treballar des d’aquest espai mesos abans de convocar la vaga ha fet possible que s’engegués una maquinària en temps rècord. L’organització dels comitès comptava des del principi amb un marc comú, en l'àmbit organitzatiu, discursiu, comunicatiu... polític. Una unitat vertebrada pel sindicalisme de classe i participada per diverses forces del moviment popular. Unitat de classe duta a la pràctica. Superar la fragmentació ha estat la clau per a ser l’espai polític referent a escala de país.

La celebració no està exempta de crítiques, reptes i tasques que tenim al davant. La vaga també ha desbordat les nostres organitzacions. S’ha posat de manifest la necessitat de reforçar la implantació del sindicalisme combatiu als centres de treball, com també el seu vincle amb un Moviment Popular fort i arrelat al territori. Els comitès han tingut èxit i força sobretot allà on el moviment popular ja feia temps que hi bregava. 

De la mateixa manera, el vincle entre el món laboral i els comitès territorials ha estat possible on el sindicalisme de classe es trobés fort i connectat a la resta de lluites, com la feminista, l'antifeixista, de defensa de la terra, entre d'altres, amb caràcter previ. Dit d’altra manera, l’escenari d’allò possible l’ha delimitat, sobretot, la feina de formigueta que s’ha fet durant anys. Tanmateix, l’experiència intensa i condensada del darrer mes de lluita ha permès encendre la flama de l’organització en alguns llocs i sumar forces en d’altres. Un foc que continuarà viu només  si sabem avivar-lo des de les organitzacions existents, nodrint-lo d’eines i experiència.

Ara bé, també ens cal fer autocrítica sobre les nostres pròpies limitacions. Durant la preparació i el desplegament de la vaga, no hem sabut connectar prou bé els processos de lluita que ja estaven en marxa en l'àmbit laboral, com el conflicte al sector educatiu, amb la construcció de l'11N. Teníem al davant un context de mobilització i politització massiva que no hem aprofitat prou per vincular les reivindicacions sectorials d'algunes lluites amb les reivindicacions generals sobre l'habitatge, el cost de la vida i els serveis públics que plantejava el sindicalisme de classe.Si volem construir un veritable front de classe, cada conflicte sectorial ha de servir per reforçar les lluites generals, i cada mobilització general ha de contribuir a fer avançar els conflictes als centres de treball.

El paper de les organitzacions i sindicats de classe

És central que analitzem també l’impacte que han tingut les dinàmiques corporativistes que algunes organitzacions no han superat en el transcurs de la vaga. Determinades decisions unilaterals han dificultat, en molts moments, el treball i han posat en escac el lideratge de l'espai unitari. Considerem important assenyalar dues dinàmiques –no han estat les úniques- que han contribuït a erosionar la unitat de classe: d’una banda, les posicions interclassistes del Sindicat de Llogateres (SLC) en la seva vinculació amb el sindicalisme groc; de l’altra, les posicions sectàries del Moviment Socialista (MS) que va tensar per una manifestació pròpia a Barcelona.

Comencem per la primera. Gran part del mèrit de la vaga l'atribuïm al Sindicat de Llogateres i la seva visió estratègica en impulsar-la. Al nostre entendre, Llogateres ha estat treballant els últims anys d’una forma encertada en la seva política d’aliances amb el sindicalisme laboral. Això és: establint una aliança estratègica amb el sindicalisme laboral combatiu, sobretot amb la CGT, i alhora, treballant aliances tàctiques amb CCOO i UGT de cara a la convocatòria d’aquesta vaga. 

Tot i això, considerem que en el transcurs de les setmanes prèvies a la vaga, han confós els plans estratègic i tàctic en relació amb les aliances. El SLC ha mirat de sostenir equilibris impossibles entre sindicalisme de classe i de concertació, tensant l’espai de Viure ens costa la vida i aplanant el terreny a posicions socialdemòcrates i reformistes. Per nosaltres, l'aliança del sindicalisme de classe, com a qüestió estratègica, sobrepassa qualsevol decisió tàctica. En aquest cas, calia qüestionar la institucionalització i burocratització de la lluita obrera sota un sindicalisme clientelar i també mirar de no retrocedir en el treball fet els últims anys a les taules sindicals. No ha ajudat el desencert de discursos clarament interclassistes enmig de la polèmica, com ara les mostres de suport de les empreses del tercer sector o els missatges dirigits a comerciants i no a les treballadores dels comerços. La vaga no havia d’interpel·lar tota la societat de forma transversal: havia de convocar la classe treballadora. 

En segon lloc, fem una crítica a l'unilateralisme del Moviment Socialista. L’unilateralisme és enemic del treball unitari perquè impossibilita conciliar posicions entre aquells agents que entenem com a aliats. Confrontar el sindicalisme de concertació era important, però també ho era mantenir les aliances que considerem estratègiques, en aquest cas les del sindicalisme de classe. Al cap de pocs dies de fer-se oficial la convocatòria de la vaga, un article d’Horitzó Socialista versava: «El moviment de masses que es generi al voltant de la vaga ha de tenir un caràcter unitari i de classe que permeti la seua expansió. La dispersió i la fragmentació el faran fracassar». Una afirmació rotunda que, si bé en altres punts del territori han posat en pràctica, a la manifestació de Barcelona no han estat capaces de complir. Davant del repte que apunten les companyes i que nosaltres compartim, una de les preguntes que haurem de respondre plegades és: què implica confrontar el sindicalisme groc a la pràctica més enllà dels eslògans i la propaganda?

En aquesta conjuntura, s’han realçat altres organitzacions pel seu caràcter ampli, desacomplexadament de classe, amb vocació de masses i amb voluntat de treballar unitàriament. La resta de la plataforma, en especial la COSHAC i la CGT, han vist la fortalesa en anar plegats. Han entès que renunciar a un espai de masses com la manifestació de Barcelona en favor de CCOO i UGT era deixar sense referents de classe a centenars de milers de companyes treballadores, i van optar per desenvolupar un intens treball dirigit a desbordar la manifestació i disputar-ne el protagonisme, fet que podem dir ara com ara que es va aconseguir. La temuda fotografia d’una capçalera liderada pel sindicalisme groc ni tan sols va estar a prop de ser realitat.

Que els sindicats grocs no ens tapin el bosc

El sindicalisme de concertació i el de classe es troben en contradicció històrica: mentre un continuï actuant des d'una posició hegemònica per a desactivar conflictes laborals i fent el joc a l’esquerra parlamentària, l’altre no podrà florir del tot. I és essencial que el segon disputi l'espai del primer amb la radicalitat i determinació necessàries per a avançar cap al socialisme. No obstant això, aquesta contradicció no es resol en poques setmanes abans d’una vaga, amb accions proselitistes i gesticulacions comunicatives, sinó a foc lent, als centres de treball, guanyant conflicte a conflicte i vaga a vaga. Va ser paradigmàtic que, mentre l'organització juvenil Arran feia una acció contra CCOO ocupant a la seva seu, la CGT ocupava la seu de Foment del Treball just al costat. Calia distingir l’amo del gos.

El problema no és la legitimitat d’aquestes accions d’assenyalament, sinó confondre la radicalitat de la tàctica amb l’avenç de l’estratègia. Com a militants revolucionàries no ens podem limitar a reafirmar la nostra identitat: hem de transformar la correlació de forces perquè ens sigui favorable. Això implica partir de les condicions existents, disputar espais i construir una alternativa sindical amb capacitat real d’organitzar la classe treballadora. Mentre bona part de la discussió se centrava en el rèdit de la capçalera a Barcelona, les militants revolucionàries vam continuar fent feina de formiga als comitès, picant pedra per organitzar més pobles, més barris i més centres de treball. Perquè allò que ens ha de permetre fer el salt d’escala no és ni convertir la crítica més aferrissada al sindicalisme groc en una identitat política, ni adoptar el posat més radical en el relat sense enfangar-se en el treball quotidià, sinó construir un front de classe organitzat, amb una cultura política i un compromís militant elevat.

Fer de la força de la vaga una força organitzada

Entomem el repte d’estendre els vincles entre moviment popular i sindicalisme. Fem-nos presents a tot el món laboral. Disputem el terreny als sindicats de concertació, construint una veritable unitat de classe. Desbordem ara les nostres organitzacions: ampliem-ne els límits, adoptem noves formes que ens permetin créixer. Fem-nos valedores del moment polític i de la confiança de la nostra gent. Ens caldrà organitzar moltes vagues en una conjuntura que tot just va prenent forma: que la millor eina sigui la de l’organització, la del socialisme, la de la revolució.