4 de gener del 2026
“Comuna o nada”: Veneçuela, davant l’amenaça d’invasió ianqui
Claus per entendre l'ofensiva imperialista a Veneçuela
Finalment ha succeït. El govern dels Estats Units ha bombardejat, el 3 de gener, diversos punts de Caracas i altres territoris de Veneçuela. Després de mesos amenaçant Veneçuela i de l’execució de més de 100 pescadors en aigües del Carib, els Estats Units inicien la seva agressió imperialista a la República Bolivariana.
Una agressió que agreujarà l’escassetat que ja patia el poble per les sancions nord-americanes, que pretén accelerar el debilitament del procés de construcció de l’Estat comunal i l’enfortiment de l’Estat Nació autoritari. L’atac ianqui, auspiciat per l’oposició veneçolana, és el saqueig perpetrat per qui sap que Occident ha avalat el “tot s’hi val” en la guerra de les elits pels recursos i l’energia.
Des de finals d’agost de 2025, els Estats Units ha anat escalant una ofensiva militar i econòmica contra Veneçuela, amb l'augment de tropes navals al sud del Carib “contra el narcotràfic”, el bombardeig de presumptes narcollanxes amb almenys una vuitantena de morts, la confiscació i el bloqueig de vaixells petroliers, i el tancament de l’espai aeri veneçolà.
En els últims dies el salt qualitatiu era clar. Donald Trump havia anunciat que els atacs per terra contra Veneçuela començarien “molt aviat”, en el marc d’una “guerra contra el narcoterrorisme” i havia obert fins i tot la porta a estendre l’ofensiva a Colòmbia. Aquest front militar va acompanyat de l'ofensiva econòmica, que també ha fet de palanca, amb l'amenaça d'imposar aranzels (en part, ja en vies d'implementació) del 25% a països que comprin petroli veneçolà, per a aturar-ne les exportacions i reordenar els fluxos de cru a favor dels interessos nord-americans.
El govern veneçolà ja alertava del perill d'invasió, i que aquesta amenaça té l'objectiu de prendre el control energètic, miner i territorial del país. Ja havien denunciat la complicitat de l'oposició veneçolana amb el règim de Trump, sector liderat per María Corina Machado, que sota l'ús d'un relat tergiversat a favor de la "llibertat", defensa liberalitzar el mercat de matèries primeres a escala internacional, massificar el turisme destruint la costa del Carib i privatitzar els serveis públics.
Moviments que s'enunciaven com el preludi d'una imminent invasió, revestit de “lluita contra la droga” però orientat a disciplinar un territori clau en el mapa energètic mundial, i a enviar un missatge amenaçador a la Xina, a Rússia i a qualsevol actor que gosi desafiar l’ordre mundial imperial actual. [1]
Aquests successos s'emmarquen en un període de disputa per l’hegemonia mundial. Des de la Segona Guerra Mundial, els EUA ha governat el món en solitari, amb el rèdit polític, econòmic i militar acumulat des de llavors. Situació que es basava en uns equilibris que veiem com comencen a trencar-se: durant la darrera dècada presenciem l'ascens d’un altre poder, la Xina i el bloc dels BRICS.
A més, i en conseqüència, els EUA està en una profunda crisi interna tant econòmica, social com política; sumada a la pèrdua de control militar que li assegurava el poder global. No ha guanyat cap "guerra" de les que ha començat, perd capacitat de producció de béns, a causa de la financerització de l'economia, i l'externalització de tots els processos productius.
En temps de crisi, Amèrica Llatina sempre ha sigut, pels Estats Units, la rereguarda estratègica, un lloc on resguardar-se. L’espai de recomposició de l’hegemonia. Les creixents hostilitats cap a Veneçuela i tensionament de les seves costes, i el recent atac perpetrat a les bases militars i punts estratègics de defensa del país, són un exemple d'això. Paradoxalment, una mostra més del debilitament de la que fins ara era la primera força mundial.
Parlem del Sistema de Dominació per a referir-nos al sistema que s'ha construït històricament a través del procés de separació, apropiació i acumulació, desposseint i sotmetent una part de la població en benefici d'una altra. El colonialisme és un dels seus pilars fundacionals de la seva etapa històrica actual, la Modernitat capitalista, que converteix la terra en un trencaclosques de territoris a controlar mentre converteix les comunitats i pobles que els habiten en recursos a gestionar: Occident expandint-se transforma Abya Yala en una reserva de matèries primeres, de mà d’obra barata i un espai de sacrifici.
La crisi actual entre els Estats Units i Veneçuela n’és una de les ramificacions en clau energètica:
- Veneçuela, amb la major reserva de petroli al món, apareix com a peça central en la disputa per qui controla el cru pesat i els fluxos cap a la Xina, l’Índia i altres països dels BRICS.
- Les sancions, bloquejos i amenaces d’aranzels funcionen com un setge colonial: no envien tropes en primera instància, però ofeguen l’economia, provoquen escassetat, inflació i migració massiva. Després utilitzen aquest patiment com a prova que el govern “ha fracassat” i que cal restablir l'ordre.
- La narrativa del “cártel de los Soles” i del “narcoestat serveix per a criminalitzar l’Estat veneçolà i obrir la porta a velles estratègies de “guerra preventiva” i d'“intervenció humanitària”.
Veneçuela és tractada com a zona del no-ser [2]: un espai on la vida del poble pot ser sacrificada, en aquest cas, en nom de la “seguretat” nord-americana o de la “democràcia liberal”, sense que el centre imperial es qüestioni la seva pròpia violència.
És en aquest context que cal llegir el projecte de l’Estat Comunal com una resposta anticolonial al Sistema de Dominació.
L'Estat comunal és un nou tipus d'agregació de la nació, basat en comunes articulades que desborden l'Estat burgès i la democràcia d'elits. En el procés de transició al socialisme, la comuna és el centre de l'organització social, econòmica i política del territori. És la base territorial, la unitat bàsica de poder i de participació populars, així com de col·lectivització i distribució de la producció i de motor de la vida col·lectiva.
Chávez parla de la toparquia: el govern al lloc (del lloc i per al lloc), on el territori és governat des de baix per les seves comunitats. I insisteix que la transició al socialisme exigeix “comunalitzar el poder”: planificar el territori des de la comuna, transformar les relacions productives i construir una nova ètica comunitària.
En els textos recopilats a El espíritu de la comuna y su golpe de timón [3] i en altres materials, s’hi insisteix una i altra vegada: "sense comunes reals, autogovernades, amb economia pròpia i cultura comunal, no hi ha socialisme possible; només administració millor o pitjor del mateix ordre".
Això no és només arquitectura institucional: és una ruptura civilitzatòria amb la Modernitat capitalista. Davant un sistema que se sosté en l'acumulació de terra, riquesa i poder, la consigna “Comuna o nada” afirma una altra posició i una altra aspiració: viure bé (sumak kawsay o buen vivir), en relació amb la natura i des de la comunitat, no per a acumular, sinó per a sostenir la vida.
La mort de Chávez, figura clau que aglutinava l'adhesió d'una capa molt àmplia de la població, va portar a una crisi tant econòmica com política, però així i tot el fil comunal no va desaparèixer: l'any 2022 se celebra la fundació de la Unión Comunera, un moviment que aspira a organitzar les comunes a escala nacional.
Les seves Bases Programàtiques i Estatuts defineixen [4] la Unión Comunera com un Moviment de comunes que aixeca i duu les banderes del socialisme, l’antiimperialisme, el feminisme comunal i l’ambientalisme, com una eina per construir Poder Popular real, amb àrees de treball en economia i producció, formació, comunicació, activació territorial i defensa integral; i com una Estructura que va de les unitats comunals a una futura federació comunal, pensada com a nucli d’un veritable Estat Comunal.
La mateixa Unión Comunera subratlla que el seu naixement respon a la necessitat de resistir la crisi (sancions, col·lapse econòmic, burocratització del procés) i mantenir viu el projecte comunal, no com a nostàlgia sinó com a horitzó pràctic i material: comunes que produeixen, que s’autogovernen, que articulen la defensa del territori i que són travessades de forma transversal pels feminismes populars. Una pràctica d'autoorganització que cal mantenir viva, per mantenir encesa l'esperança i la possibilitat d'una vida socialista.
És clau entendre que enmig dels atacs, de l’amenaça d’invasió i del bloqueig, el que està en joc no és un govern, sinó la possibilitat real d'un projecte que qüestiona l’ordre colonial-capitalista en allò que li és més sensible: la propietat de la terra i els mitjans de producció, el control dels hidrocarburs i la forma d'organització i poder mateixa de l’Estat.
Des de la perspectiva de La Saó, valorar el projecte d’estat comunal a Veneçuela vol dir veure-hi una escletxa, una aposta per una altra forma de relacionar-nos amb la política, amb la natura i el territori i amb la vida col·lectiva, aprenent de la complexitat, els errors, retrocessos i avenços de la proposta.
En aquest sentit, una solidaritat coherent des dels Països Catalans ha de passar per:
- Denunciar públicament el bloqueig i les sancions com a formes contemporànies de colonialisme econòmic i energètic.
- Visibilitzar les experiències comuneres: donar espai a les seves veus als mitjans, jornades i espais de debat, establint intercanvis entre comunitats en lluita d'aquí i d'allà.
- Teixir complicitats pràctiques: intercanviar metodologies de formació popular, donar suport a projectes feministes i ecologistes comunals, construir espais d’anàlisi conjunta sobre el Sistema de Dominació i la transformació i l'arrelament de les seves expressions històriques.
- Revisar i abolir la pervivència i l'actualització de la colonialitat al centre imperialista: des de la militarització i el racisme estructural fins al rol de les institucions en operacions d’espoli global.
En un món marcat per la crisi ecològica, les guerres i l’augment de l’autoritarisme, el projecte comunal veneçolà és un far de resistència i de creativitat política que desafia el Sistema de Dominació en la profunditat del seu sí: en la propietat de la terra, en el control de l’energia i en la possibilitat que el poble esdevingui subjecte ple de la seva pròpia història.
Les revolucionàries del món diem, un cop més, que no passaran. Que contra l’invasor ianqui, contra la guerra imperialista, ens trobaran unides i en defensa dels barris i les comunes. Cridem a les mobilitzacions que es convoquin en rebuig als atacs contra Veneçuela, a defensar la sobirania dels pobles d’Abya Yala contra el feixisme dels Estats Units.